Davant de l’absència d’un escriptor reconegut a l’escala mundial. Em sorgeix el record d’una anècdota particular, ínfima i imprevista. És amb l’intent d’acotar el temps i l’espai, quan apunto el títol d’un autor recentment traspassat i el qual, feia esment a la soledat i les seves peculiars derivades. Es tracta de “La invenció de la soledat” de Paul Auster. Ha plogut molt, des de la primera edició de mitjan dècada dels noranta i que separa de la dècima sexta, datada de l’any dos mil set. En els dies que vaig adquirir i iniciar la lectura d’aquest i amb l’avanç de les línies textuals contingudes a les pàgines, em va sorprendre que a l’altura cinquantena, que hi mancaven fulls fonamentals per continuar llegint. Amb aquella incidència l’interès va prendre una altra direcció.
Tanmateix, no hi havia més volta de full a tornar a la llibreria, per tal que de fer l’intercanvi per al mateix títol i complet. I gairebé, m’havia oblidat de la perplexitat del llibreter, quan va corroborar de manera irònica, que a dins d’aquell llibre hi havia pàgines que s’havien tornat invisibles.
Des de llavors, vaig reflexionar al voltant de certes situacions coincidents i que de caràcter literari, fan que augmentin les expectatives dipositades en una temàtica. I més encara, sense defugir d’un factor sempre clau en què juga l’atzar, sovint hipnòtic. I és així, que només em cal subratllar la complicitat que s’estableix a l’hora de copsar el missatge de l’autor i que en aquest cas, el mateix P. Auster; reconeixia en una entrevista, que més que una autobiografia, havia tractat d’explorar les situacions comunes que ens afecten a tot/es nosaltres, com pensem, com recordem i com portem el mateix passat que ens acompanya en tot moment.
