pep gaspar

Pep Gaspar i Blancafort

> Mireia Clapers 

Dissenyador gràfic i diable

Parla amb passió del patrimoni calderí. Compromès amb la cultura popular de la vila, sent un especial orgull pels trenta anys de versots amb la colla del Ball de Diables. Enamorat del Port de la Selva, per desconnectar, gaudeix pedalant pels diferents entorns naturals del país

> J.SERRA 

 

“La cultura hauria de ser un dels eixos principals de l’estat del benestar”

 

– Què t’apassiona de Caldes?
Especialment el que m’apassiona és la seva història, el seu patrimoni. De fet, som al carrer de Santa Susanna precisament perquè és un dels indrets que més m’agrada. És un dels carrers més antics documentats a Caldes. És un carrer estret, molt revirat i que té molta història, és un dels portals d’entrada a la vila medieval. També m’apassionen la història i el patrimoni més enllà de Caldes, d’altres pobles, de Catalunya, d’arreu.

– Quan decideixes fer el pas d’entrar en la política local?
He estat una persona molt involucrada en les entitats de Caldes, amb tot el teixit associatiu i cultural. I va venir una mica per aquí. Fa molts anys un amic m’ho va comentar per omplir llistes. M’hi vaig començar a posar per donar-hi suport, i de mica en mica m’hi vaig anar quedant i agafant més responsabilitats, anant més endavant a les llistes i al final acabes guanyant unes eleccions i entrant a l’Ajuntament. Primer van ser uns anys d’oposició i després uns anys de govern.

– Com a regidor de Cultura i Patrimoni i turisme del 2004 al 2013, què destacaries d’aquella època?
Va ser una època molt interessant, una època de canvis amb un bon lideratge de l’amic Jordi Solé, que va impulsar una nova etapa a Caldes amb un canvi de manera de fer i sobretot, amb energies renovades i amb moltes ganes de fer coses. Jo ho recordo com una etapa molt apassionant, amb molts aprenentatges i sobretot amb la il·lusió de poder fer molts projectes. Ens va agafar una època de crisi important. Això ens va limitar bastant, però tot i això vam ser capaços de fer una transformació rellevant. I una de les transformacions que més satisfet n’estic és que hi va haver molts canvis en la recuperació de patrimoni.

– És necessari el foment de la cultura des de les institucions locals?
La cultura i l’educació són uns dels eixos principals de l’estat del benestar, o com a mínim ho hauria de ser. És un eix bàsic de creixement personal perquè els individus tinguin esperit crític i perquè siguin ciutadans de ple dret. La cultura és fonamental i el patrimoni i la història és bàsic preservar-la i conèixer-la. Estic totalment d’acord que des de les administracions es treballi de valent per la preservació del patrimoni, la història i també impulsar democratitzar la cultura perquè pugui arribar a tothom.

– Com ha evolucionat Caldes d’ençà que vas deixar la política de primera línia?
Caldes ha continuat evolucionant, és un mateix equip de govern, el mateix partit. Sí que és cert que ara en aquestes eleccions hi ha un govern que ja no és monocolor i, per tant, a partir d’ara ja veurem què passa. Les ganes i il·lusions de fer coses penso que s’han anat preservant. L’alcalde té un tarannà molt obert i molt de parlar amb la gent. Ja veurem a partir d’ara amb aquest govern bipartit.

– Vas ser el primer cap de colla del Ball de Diables l’any 1993, com entres a formar-hi part?
Érem una colla de joves molt inquiets, amb ganes de fer coses. Caldes en aquells moments era un poble que culturalment estava molt apagat, no hi havia gairebé entitats, no hi havia colles de cultura popular i es van donar diverses coincidències. Va venir un tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Caldes, en Pep Palacios, que tenia unes ganes boges de dinamitzar tot aquest àmbit cultural i d’associacions i també va arribar a l’institut de Caldes una persona com en Gustau Erill, que té els diables a dintre la sang i la confluència de les dues coses va portar això. Hi havia ganes de potenciar la cultura de Caldes, de potenciar les associacions. En Gustau va proposar-nos fer una colla de diables i evidentment, molts vam caure-hi de quatre potes. Per part de l’Ajuntament, amb el tècnic de Cultura i amb una persona com en Gustau, amb experiència dintre del món dels diables, va ser molt fàcil d’arrencar.

– Com recordes els inicis?
Era una colla amb més empenta i il·lusió que coneixement. Gent jove amb ganes de menjar-nos el món. Ens reuníem cada setmana per fer de tot i realment vam sortir amb moltes ganes de fer coses. D’aquells anys va sortir l’embrió de l’Escalàrium. Per tant, com a colla vam pencar molt, amb reunions continuades amb l’Ajuntament i a més a més sense experiència. En aquells moments devia tenir 19 o 20 anys i, cap experiència en el món de les entitats. A Caldes no n’hi havia gairebé d’entitats culturals d’aquest tipus de cultura popular, tot era nou, tot s’havia de fer, van ser anys de molta feina. Recordo haver-nos arremangat molt amb altres companys, amb Ramon Solé, amb l’Albert Morral, amb molta gent que en aquells moments impulsava la colla, de molta il·lusió, de molta feina i maldecaps, perquè evidentment desconeixíem la pirotècnia i desconeixíem com funcionaven les entitats.

– Has vist néixer i créixer l’Escaldàrium.
Abans tot era molt més petit, era de dimensions més humanes, molt més proper. Una sèrie d’amics en trobàvem i una setmana abans començàvem a muntar l’Escaldàrium. Ara es comença a preparar un any abans, les coses han canviat molt. Per la colla d’amics que fèiem l’Escaldàrium fa trenta anys era molt divertit, però la mateixa inexperiència i la manera de fer no era la més adequada per tenir una festa amb capacitat com la que hi ha ara, amb capacitat de créixer, de posar més pirotècnia, de posar més gent a la plaça. Per tant, no hi ha altra manera de fer l’Escaldàrium que de la manera que es fa ara. S’ha de reconèixer que ara hi ha un grau d’entrega i d’implicació de la colla molt gran.

– Els versots tenen un paper important a la Colla de Diables?
En Gustau, professor de literatura i de llengua de l’institut, va ser qui ens va ensenyar a fer versots i és una de les coses que més orgullós estic de la colla. Durant aquests trenta anys de ball de Diables hem sigut capaços de mantenir versots cada any i penso que tenen una qualitat destacada, així se’ns ha reconegut per persones que hi entenen en el món dels balls parlats, és un orgull veure com durant aquests trenta anys s’han pogut fer aquests versots. Vam fer un llibre dels vint-i-cinc anys de versots i rellegint-los, anaves veient no només com canviava el poble i Catalunya i el món des del prisma propi dels diables, amb tota la sornegueria, la ironia i la mala llet, sinó també veies les persones que has vist passar per la colla i que cadascú donava una visió diferent. I això s’ha mantingut.

– Com es treballen?
Són un treball coral. Tota la colla aporta temes i es decideix els que se’ls pot treure més punta. Sempre intentem que hi hagi política local, que hi hagi política nacional. Els Borbons sempre tenen un espai reservat en els versots de Caldes. Gairebé sempre també hi ha hagut uns versots seriosos, d’aquells temes que fan reflexionar. Amb una comissió es van treballant conjuntament i cadascú aporta el que pensa i després es posen en comú. És un treball col·lectiu molt divertit perquè en el moment que es troben les persones de la comissió amb algun tema que ha començat a desenvolupar una persona comencen a sortir canvis, a vegades amb més mala llet o amb menys, a vegades es corregeix i es fa un pas enrere. A vegades se’n fan dos endavant i això és la part més divertida dels versots.

– Heu rebut pressions o crítiques?
Als primers anys no s’entenien massa. Havíem rebut alguna queixa, fins i tot alguna pressió, però et diria que hi ha certa classe política que ja els espera. També recordo que fa anys hi havia un mossèn a Caldes que venia especialment a veure els versots perquè li encantaven i després sempre que ens veia pel carrer acabava fent la crítica i et feia saber el que li havia agradat més i el que menys.

– Sis anys després de l’1-O, on érem i on som?
Estàvem esperançats, amb ganes, amb il·lusió i ara estem desesperançats, desil·lusionats i emprenyats. Estic enfadat amb tots, perquè penso que han desaprofitat un moment molt important. No s’havia arribat mai tan lluny. Hi havia un moment de cohesió social del sector independentista a Catalunya que tenia projecte. Teníem uns lideratges que impulsaven i que generaven aquestes ganes i il·lusió. I ara estem al revés. Per mi no hi ha gairebé projecte per part de ningú. Només hi ha un partit que té un projecte i del qual en soc crític i els altres no en tenen. La gent també està bastant desbordada, quan hi ha una repressió per part d’un estat com l’Estat espanyol, això busca la divisió, que et plantegis recular, et fa replantejar coses… És un terratrèmol que ho remou tot i fa que aquella unió que hi havia, aquelles ganes, ara hagi quedat esquerdada.

– Per a què serveix el disseny gràfic?
Bàsicament per comunicar. El disseny gràfic és una eina per comunicar uns continguts a través d’un llenguatge gràfic, que poden ser des d’imatges, il·lustracions, la manera de posar les paraules, les tipografies que es fan servir, els colors, tot comunica. Per tant, és un conjunt d’eines que serveixen per transmetre idees.

– Hi ha diferència entre el disseny gràfic i l’art?
Sí, l’art surt de la idea d’un artista, de la seva percepció de la realitat, normalment, a trets generals, l’art no està encarregat és iniciativa directa de l’artista. En canvi, el disseny, la major part de les vegades sí que és un encàrrec per comunicar una sèrie de conceptes, idees. Per tant, no és un impuls directe del dissenyador que crea, sinó que crea a través d’uns preceptes o d’unes necessitats de comunicació.

– Què fas per desconnectar?
Sortir en bicicleta. És una de les coses que més m’agrada. Sortir per muntanya, a gaudir dels entorns naturals que tenim i també voltar. M’agrada viatjar, m’agrada voltar pel país i sobretot hi ha un raconet que és el Port de la Selva, que n’estic molt enamorat i que també hi vaig molt sovint.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss