djamme

Djamme Sissoko

> Mireia Clapers

Va haver de marxar del seu país d’orígen, Mali, buscant un futur millor per ell i la seva família. Ara ha fet vint anys que resideix a Caldes. Transportista de professió ha dedicat més de deu anys a fer tasques de voluntariat amb la Creu Roja de Caldes.

 

“M’imagino fent la meva vida a Caldes i ajudant sempre que pugui”

 

  • Quan fa que vas arribar a Caldes?

Vaig arribar el mes de març de l’any 2001, després de passar dos anys a França. Gràcies a un bon amic de Mali vaig venir a Caldes i em va ajudar durant els inicis de la meva arribada. Encara ara mantenim l’amistat.

 

  • Quan vas arribar a Caldes, va ser important la figura dels mediadors?

Van ser molt importants, de seguida vaig poder anar a l’Escola d’Adults per poder aprendre l’idioma. Fa vint anys l’idioma que primer apreníem era el castellà, creia que mai el parlaria bé, i gràcies als mestres que vaig tenir ho vaig poder aconseguir. Ara, s’aprèn primer el català, a mi em costa una mica parlar-lo, però l’entenc bé. Gràcies als mediadors i tècnics de l’Ajuntament em van facilitar tots els tràmits que havia de fer.

 

  • Com va començar el teu voluntariat a Creu Roja?

Des de l’Escola d’Adults se’ns va parlar de possibilitat d’anar a ajudar a la Creu Roja, jo de seguida vaig voler participar per ocupar el temps. Al principi ajudava al magatzem fent la tria de la roba, després repartint aliments i després, quan ja tenia feina, vaig ser voluntari conduint ambulàncies els caps de setmana.

 

  • El voluntariat a Creu Roja et va ajudar a integrar-te?

El voluntariat amb Creu Roja em va ajudar molt. Vaig poder fer cursos, com el de primers auxilis, també treure’m el carnet per conduir ambulàncies i, gràcies a fer aquest voluntariat, vaig poder integrar-me a la vida calderina participant, com a voluntari, en totes les festes, sobretot a l’Escaldàrium. Tinc un gran record del senyor Robisco, que sempre em va ajudar molt. També, gràcies al voluntariat, vaig aconseguir la meva primera feina. L’Anna, una voluntària de Creu Roja, va ser la primera persona que em va donar feina per conduir un camió.

 

  • També t’has format com a mediador, en què consisteix?

Vaig tenir l’oportunitat amb dos companys més de fer el curs de mediador a Granollers per poder ajudar els immigrants que venen. Els ajudem, sobretot, amb l’idioma. Els acompanyem al metge i els fem de traductors. També fem de mediadors a que hi hagi una bona comunicació amb la comunitat educativa si tenen fills a l’escola. Sobretot hem de poder dir exactament el que ens diu la persona, sense interpretar les seves paraules, perquè el missatge sigui exactament el que es diu. Però de vegades és difícil ser mediador a la mateixa població on vius, hi ha persones que no els hi agrada gaire que un veí sigui coneixedor dels seus problemes. Per mi, ajudar amb les traduccions és molt enriquidor, perquè quan arribes a un país nou, l’idioma pot ser una gran barrera.

 

  • A Caldes s’ofereix el projecte Mentoria adreçat a infants i joves nouvinguts de països de l’estranger. Creus que aquestes polítiques municipals d’integració són necessàries?

Jo crec que sí. Aquestes polítiques d’integració ajuden molt tant als infants com als adolescents. Quan arribes i et trobes una realitat completament diferent ajuda molt que hi hagi persones disposades a ajudar-te. Especialment, els infants i joves necessiten una orientació per poder integrar-se.

 

  • Abans de venir a Caldes, vas passar dos anys vivint a França, vas trobar moltes diferències quan vas arribar a aquí?

La situació dels immigrants a França, almenys fa vint anys, era molt difícil. Sense papers no tenies dret a visites mèdiques. Quan vaig arribar a Catalunya, de seguida vaig poder tenir la targeta blava, que em permetia tenir assistència mèdica mentre regularitzava la meva situació.

 

  • Diuen que la pandèmia de la Covid-19 ens ha fet més solidaris i empàtics amb els altres, un cop passi aquesta crisi creus que l’esperit del voluntariat es mantindrà?

Jo crec que sí. Personalment, durant la pandèmia, vaig poder mantenir la meva feina, però la tasca dels voluntaris és necessària, sempre, encara que no hi hagi una pandèmia, sempre hi ha gent que necessita de la solidaritat dels altres per poder tirar endavant.

 

  • Com t’imagines el futur?

M’estimo més viure el dia a dia, seguir treballant. Encara trigaré catorze anys a jubilar-me, però m’imagino fent la meva vida a Caldes i ajudant sempre que pugui.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss