Antonia Comajuncosa

Antònia Comajuncosa Vitores

Mestra i fundadora de l’Associació Cultural de la Dona

Paciència, vitalitat, ganes d’ensenyar. Aquests són alguns dels trets que podrien atribuir-se a aquesta dona de 93 anys, que va néixer a Calaf però que va arribar a Caldes ara fa tot just 60 anys. Va ser una de les teixidores de les bufandes grogues i ara, arribat el bon temps, ha començat a fer polseres de ganxet grogues.

 

·  Va néixer a Calaf però s’hi va estar poc temps…
Sí, perquè el meu pare era zelador de les línies d’alta tensió i el traslladaven contínuament. He viscut a molts llocs, però a Calaf vaig viure-hi els tres anys de la Guerra Civil i quatre anys després, quan al meu pare el van posar a la presó per qüestions polítiques perquè era jutge de pau. I el van fer sortir sense jutjar.

· On era quan va començar la guerra?
Aleshores vivíem a Barcelona. Vaig veure caure les primeres bombes que el general Sandino va tirar a les casernes de Sant Andreu. Brillaven com si fossin espelmes i no sabíem que eren bombes. A Sant Andreu vam ser-hi els tres primers mesos de la guerra, perquè de seguida va haver-hi escassetat d’aliments. El meu pare va demanar el trasllat a Calaf mateix perquè allà hi teníem l’avi, que tenia terres i en podíem viure.

· Després de passar els anys de la guerra a Calaf, on va anar a viure?
En principi havíem d’anar a Folgueroles, on teníem una família que regentava una escola protestant. Però quan vam ser a Terrassa no vam passar d’allà, i vam veure entrar les forces nacionals. Vam tornar cap a Calaf i el meu avi, que venia amb nosaltres, va veure que a casa hi havia els mobles cremats i tot estava fet un desastre. El meu avi es va morir al cap de deu dies, jo crec que a causa del disgust.

· Quan va començar a fer de mestra?
Al meu pare, quan va sortir de la presó, el van destinar a Almacelles. A set quilòmetres d’Almacelles, d’Alpicat i d’Alguaire hi ha un transformador elèctric que estava ocupat per un zelador, però en realitat n’hi havia d’haver dos i allà van destinar el meu pare. Hi havia una petita escola on venia a fer classe una mestra d’Alguaire, que venia a peu perquè no hi havia cap mitjà de transport. I no venia gairebé mai. Als grans propietaris que hi havia al poble no els feia cap falta, l’escola, perquè portaven els seus fills a Lleida. L’escola era per als nens d’alguns masos que hi havia a la zona. Llavors m’ho van proposar a mi i venien a casa dos o tres nens. En un poble veí, que es diu Malpartit, em van demanar de fer-hi classe. Hi vaig ser uns quants anys.

 

“A la gent li agrada que li expliquis històries, més que implicar-se”

· Una vegada es va casar amb el seu marit, en Joaquim Duran, va venir a Caldes?
Sí. El seu pare i el seu tiet tenien una bòbila. Després de la guerra, on va arribar a ser comandant d’aviació republicà, es va dedicar a muntar maquinària. Quan ens vam casar, va muntar una bòbila prop d’Alpicat. A mi no m’agradava ser a Lleida perquè fa molt fred i soc molt fredolica. Un senyor de Caldes que tenia una bòbila camí de Granollers, que ara ja no existeix, hi volia posar maquinària nova. Havia posat un anunci a La Vanguardia en què demanava un tècnic que muntés maquinària. El meu marit va veure’l i em va dir: “això ja no és Lleida”. El meu marit va venir a Caldes a muntar la maquinària i li va agradar molt el clima. Aleshores, el nostre fill tenia cinc anys i jo sempre havia volgut venir cap a Barcelona pel tema dels estudis. El propietari de la bòbila va oferir al meu marit que en fos l’encarregat. Ens ho vam rumiar una mica i vam venir cap aquí. Vam llogar una casa on vam estar-hi dos anys i des de fa 58 anys que visc aquí, al carrer Sant Fèlix, en aquest casa de planta baixa.

· Com van ser aquests primers anys de viure a Caldes?
Vivia amb la meva sogra. Hi vaig viure 30 anys. La dona, pobra, després de la guerra tenia el marit mort i els fills a la presó, un altre que feia el servei militar i els altres petits. Ho va passar molt malament. Amb mi va estar molt bé i vam estar molt unides

· Va arribar a fer de mestra a Caldes?
No, tot i que m’ho van demanar. Sempre feia de mestra a casa meva. Hi hauria anat de seguida, però la meva sogra va dir que s’hauria de quedar sola a casa, també m’ho va dir el meu marit… Llavors em vaig posar a cosir, feia pantalons per a un sastre d’aquí Caldes. Jo cosia i la meva sogra sobrefilava.

· Quan es va fundar l’Associació Cultural de la Dona?
Quan va morir la meva sogra, el 1981, el meu marit gairebé es va jubilar. I va voler que no cosís més i que tots dos ens jubiléssim. A les tardes anàvem a caminar amb uns amics de Calaf que havien vingut a viure aquí. I un dia vaig veure al setmanari Montbui una nota de l’assistenta social de l’Ajuntament que convidava les dones de Caldes a anar a unes conferències que muntava ella perquè es desaprofitaven. Les feia per a dones que necessitaven ajuda psicològica o tenien algun problema. Feien venir conferenciants i només era per a 4 o 5 dones. Amb aquesta noia amb qui anava a caminar, vam decidir anar a les xerrades. Aleshores no hi havia res per a les dones i ens va agradar anar-hi perquè feien cuina, cura de plantes i venia algun metge. Va anar venint gent fins que no hi cabíem.

· I d’aquí va venir el naixement de l’entitat?
Passats uns tres anys, un dia, al començar el curs, l’assistenta ens va dir que l’Ajuntament no volia que vinguéssim més. Les dones a les quals anaven adreçades les xerrades inicialment van deixar de venir. Totes ens vam quedar una mica aixafades i l’assistenta social va marxar al seu despatx. Llavors vam pensar què podíem fer els dimarts i dijous. L’assistenta social va tornar a venir i va suggerir crear una associació. De fet, per muntar una associació només necessites tres persones: una persona que faci de president, una altra de secretari i un tresorer. Primer s’havia de fer una junta: vam donar un paper a cadascuna i vam votar. Em van posar a mi al capdavant. Va tornar a venir l’assistenta i li vam dir que teníem junta però no teníem local. L’assistenta ens va dir que el mateix local on estàvem –llavors era L’Illa, davant de la Residència– ens el cedia l’Ajuntament, que també es feia càrrec de la llum, l’aigua i la calefacció.

· Què vau començar a fer a l’entitat?
Aleshores es cosia molt. Vam fer armilles, faldilles, macramé, mitja, ganxet… Això, cada setmana, i cada tres mesos, una sortida cultural. Vam visitar tots els museus de Barcelona. Moltes de les conferències les feia jo. Vaig explicar la història de Catalunya, la del català…, sempre històries. La part cultural no sé si es va aconseguir, perquè a la gent li agrada que li expliquis històries, però implicar-se o retenir-les, no.
· Té una memòria prodigiosa.
Sí, si algú em coneix pel poble és per la memòria tan gran que tinc. Jo recordo les poesies de quan era petita, de les cançons d’abans i després de la guerra…

· Exercita la memòria?
Sí. Vaig a la Creu Roja els dilluns, on faig una conferència, i els dimecres, si no ve una voluntària, també la faig jo. Dijous a la tarda faig un taller de memòria per estar en companyia i no estar totes les tardes dins de casa.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss