pepe beunza vázquez

Pepe Beunza Vázquez

Primer objector de consciència polític de l’Estat

IMATGE | Pepe Beunza durant l’entrevista pel Calderí.> J.SERRA

Tot i haver nascut a Beas de Segura (Jaén), es diria que és més aviat basc pel seu aspecte tot i que el seu parlar denota que ha estat en contacte amb el valencià. No li agrada escriure, però la seva història ha estat objecte de diferents llibres. I a Caldes no para de fer coses, tot i estar jubilat.

 

· La professió del teu pare, notari, va fer que viatgessis molt. Això va afavorir la teva conscienciació?
No ho sé. Considero que tinc tota la meva història valenciana, però després entro a la universitat en una època de lluita i això és el que m’obliga a obrir el cap. A partir d’aquí, arriba l’estiu, agafo la motxilla i a viatjar. Nosaltres ja volíem llibertat i la llibertat estava a França. Agafar la motxilla i anar fent autoestop fins a França era molt fàcil, dormies en albergs, en estacions o en càmpings. Tota la cultura francesa és la que vam rebre i és a França on em formo com a no-violent.

· Allà vas conèixer la Comunitat de l’Arca, impulsada per Lanza del Vasto…
Sí, allà va ser com un flaix. Tenia 19 anys. Imagina’t arribar a França amb aquella edat a una comunitat on compartien tot el que tenien, eren vegetarians, feien ioga, practicaven l’agricultura ecològica, treballaven tot amb les mans seguint la cultura gandhiana. Eren no-violents i objectors de consciència. El problema era, quan tornaves aquí, el pensament únic que hi havia.

· És curiós com vas arribar a programar i a preparar-te tota l’objecció de consciència. Quan va arribar el moment de cridar-te a files, ho tenies ben decidit…
Quan torno aquí, va coincidir que a Barcelona es va crear un grup d’amics de l’Arca, era l’època de Luther King, la guerra de Vietnam… Vam fer un grupet d’antimilitaristes, pacifistes i no-violents. Vam anar a parlar amb els testimonis de Jehovà, que tenien més de 150 objectors a la presó, i ens van dir que no podien fer res perquè esperaven la fi del món, l’Harmagedon. Encara que potser la seva situació era heroica, en realitat era poc pràctica i vam començar una campanya nova. Com que teníem contacte amb objectors francesos, suïssos o belgues, ens vam començar a preparar com ho havien fet d’altres països. Aquí no teníem ningú per reivindicar i vaig decidir-me a fer objecció. Això significava molts anys de presó, però també vaig començar a preparar una campanya de suport. Vaig estar dos anys preparant-me per fer objecció.

· De quina forma et vas preparar?
Em vaig preparar des del punt de vista personal i des del punt de vista social i polític. Perquè l’acció no caigués en l’anonimat vam crear un grup de suport i, d’altra banda, em vaig preparar per anar a la presó. Vaig tenir la gran sort de conèixer el grup de desertors i objectors a la guerra d’Algèria, que va fer un grup de resposta no-violenta molt potent i van anar a la presó. De fet, van ser els meus mestres. Vaig pensar que si ells ho havien fet, nosaltres també ho podíem fer aquí. Vaig començar a fer ioga, tocava la flauta, treballava amb les mans perquè pensava que m’ajudarien a desenvolupar la creativitat, un dia a la setmana feia dejuni per preparar-me per a possibles vagues de fam. A nivell europeu es va crear una coordinadora molt potent que esperava actuar en el moment que jo entrés a la presó.

· La teva entrada a la presó va ser el 1971?
Sí. Estant a la universitat ja em van detenir dues vegades. Per tant, ja sabia el que era un calabós, tenia experiència del que era la repressió. En el moment que entro a la presó comença tota la campanya de suport. En aquell moment la meva preocupació consisteix a resistir a la presó. A través de la família i el meu advocat m’assabentava, encara que fos en diferit, de tot el que passava a l’exterior. És a dir, que la campanya que havíem preparat s’estava duent a terme i això em donava molta alegria. Em van donar el Memorial Joan XXIII per la Pau.

· L’objecció de consciència no estava prevista al codi civil?
No, ni estava incorporada a l’imaginari del militar ni de la societat. No es pensava que algú pogués rebutjar l’honor de ser soldat. Aleshores, quan no volies vestir uniforme et condemnaven per desobediència. És clar, la primera condemna va ser per desobediència, però després has de tornar per fer la mili. Això és el que deien les condemnes en cadena. La condemna per desobediència la vaig complir en part a València i a Jaén, a la presó de polítics. Va haver-hi una amnistia i em van treure un mes i escaig abans. Quan vaig sortir, vam poder portar la lluita a un terreny més positiu. Negar-se a fer la mili no s’entenia gaire bé perquè era poc didàctic i no era fàcil fer-se entendre. Ara, era més fàcil d’entendre dir que volíem transformar la despesa militar en social. Quan vaig sortir de la caserna, vaig anar a un barri de València a fer servei social. Torno a la caserna però aquesta vegada em processen per deserció, que té una condemna de presó i una d’accessòria. Quan vaig acabar la presó, em van portar al Sàhara a un batalló disciplinari. Hi estic uns 15 mesos i em donen la llibertat.

· Què va passar aleshores?
Vaig seguir fent campanya. Vam passar de l’objecció individual a la col·lectiva, a l’aconseguir més persones disposades a anar a la presó per renunciar al servei militar. Vam establir-nos al barri de Can Serra de Barcelona i vam començar. Franco acaba de morir, el moviment s’estén com una taca d’oli i amb el temps vindrà la insubmissió. En 30 anys aconseguim que el servei militar sigui voluntari amb un balanç espectacular. Poc em podia imaginar que en 30 anys acabaríem amb la mili, amb prop d’un milió d’objectors i 20.000 insubmisos disposats a anar a la presó.

 

“Mai hauria pensat que a Catalunya hi hauria tants Gandhis”

· Tota aquesta preparació i la mobilització recorden molt els temps que estem vivint a Catalunya?
Una mica sí, però amb diferents paràmetres. Els que estan al poder són fills dels que en aquella època ens condemnaven. La resposta no violenta és fantàstica. Mai hauria pensat que a Catalunya hi hauria tants Gandhis. Però és clar, hem vist que tenim un adversari més cruel del que pensàvem.

· Ets amic personal de Raül Romeva…
Sí, perquè el seu pare era director de Torre Marimon i jo era un dels professors. Amb el pare tenim molta amistat. El seu fill em coneixia i volia estudiar el tema de la cultura de la pau. El vaig orientar una mica i vam parlar molt.

· Quan Romeva va anar a la presó, vas patir molt?
Sí, per una part vaig pensar que estava preparat perquè era fort. Quan un amic entra a la presó pateixes per ell si penses que no aguantarà. Feia molta ràbia per la qualitat humana i professional. Estem fent uns entrenaments a la reacció no violenta i elaborem uns decàlegs, i un d’aquests és la preparació per anar a la presó. Uns dies abans, sense que es fes públic, vaig enviar el decàleg al Raül perquè estigués preparat. Al sortir de la presó, vaig preguntar al Raül si li havia fet servei el decàleg i em va dir que el va passar als companys. Aquí a Caldes vam crear de seguida un grup de suport i vam tenir una resposta fantàstica. Perquè un tema molt important és que un pres sàpiga que no està sol, que encara que estigui en una cel·la aïllada tingui l’escalf de la gent i de la seva família.
· A Caldes, quan hi vas arribar?
El 1982. Quan vaig sortir de la presó, vaig estar 10 anys lluitant per l’objecció de consciència. Després vaig començar a treballar el tema de les comunes agrícoles, vaig estar d’okupa a Gallecs. La cosa no va sortir gaire bé i em va tocar anar a viure a casa dels sogres a Barcelona. Finalment, va sortir una plaça de professor a Torre Marimon. Al final, ens vam traslladar a aquí. Una vegada aquí t’impliques en les lluites socials i culturals del poble.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss