ramon solé

Ramon Solé Moya

Músic i director musical de l’Escaldàrium

“Vaig escriure cançons sobre Caldes perquè estava en un moment d’enamorament total de la meva vila”

 

IMATGE |Ramon Solé, músic i director musical de l’Escaldàrium.> Q. PASCUAL

Si el voleu trobar, aquest dissabte estarà dirigint l’orquestra de l’Escaldàrium. El seu missatge al WhatsApp és ‘Caldes is Hell’, el nom d’un dels temes del seu disc dedicat a la vila i com s’anomena també una mena d’aplec que celebra al novembre al Cafè del Centre, la seva segona casa.

  • Dius que als 40 vas tenir una triple crisi, la motivada pels anys, l’existencial i l’econòmica…

Sí, vaig experimentar un cert desencantament per la música que ho vaig atribuir després amb el temps a un cert moment de cansament d’empènyer cap a unes direccions determinades i veure que no funcionava. Era moment de replantejar les coses i buscar nous camins per a funcionar.

  • Escaldàrium tindria alguna cosa a veure amb aquest ressorgiment?

No, perquè l’Escaldàrium curiosament ha estat sempre per damunt de totes les crisis que hagi pogut tenir. L’Escaldàrium ha estat cada any un reducte de connexió molt intensa amb qui soc com a músic i com a calderí. És un moment de l’any en què em sento molt amb harmonia amb mi mateix i al meu entorn immediat, la meva història, la meva entitat –Ball de Diables-. Fins i tot en les èpoques fosques com si diguéssim que he tingut, l’Escaldàrium ha estat un petit oasi.

  • Com a Solé , has editat tres discos – ‘Em perdono’, ‘Aquest collons de poble i altres cançons sobre Caldes’ i ‘T’he trobat’-. Tots tres tenen estils molt diferents. Ets una mica tastaolletes?

Una mica sí. Com que m’agraden tantes coses diferents, de forma natural no m’estic gaire temps en el mateix lloc.

  • I això a què ho atribueixes, a la teva pròpia inquietud de saber coses noves, a la teva professió de periodista…

Simplement vaig a èpoques. M’agrada la música clàssica fins al folk irlandès passant pel rock en molts dels seus estils, pop. M’agraden moltes coses diferents i en funció de no sé què vaig fent una cosa o una altra.

  • Ets carn de festivals?

No gaire. Ho he estat durant molt temps. He anant bastant a Benicàssim, al Primavera Sound. El Vida ara mateix és el meu preferit perquè és petitet, és assequible i respecta els músics. Sempre que hi ha un concert d’un músic, no n’hi ha cap altre, es respira un ambient molt tranquil i molt relaxat que no trobes, per exemple, al Primavera Sound. He estat molt assidu durant molts anys però ara cada vegada em fa més mandra.

  • Tens un nou projecte entre mans?

De moment no es pot explicar gaire cosa perquè no sé fins on anirà la cosa. Però sí que puc dir que no tindrà res a veure amb el que he fet fins ara conceptualment. Sí que hi haurà algunes coses dins del disc que respondran a la música pop però està plantejada d’una forma molt diferent. És un treball molt experimental. És una idea que em fa trempar molt perquè, per primer cop, començaré un projecte sense tenir al cap el resultat final. Per primer cop no controlaré el resultat final, que això també és una novetat en mi. Tinc molts col·laboradors i el procés serà experimentar amb ells i la incògnita rau en no saber què en sortirà.

  • En aquest segon treball –‘Aquest collons de poble i altres cançons sobre Caldes’- vas fer un autèntic recopilatori de cançons folk sobre la vila..

Bé, Caldes no té cançons sobre la vila, de fet no estan a la consciència de la gent. A mi em va venir molt de gust escriure cançons sobre el meu poble perquè estava en un moment d’enamorament total de la meva vila. Soc molt fan del folk irlandès. Vaig voler portar la tradició de reunir-se i de cantar en un pub, que és el que fa a Irlanda, a nivell local. Vaig compondre 16 cançons sobre la meva visió sobre Caldes i les vam gravar en directe al Cafè del Centre Democràtic i Progressista. S’havia de fer així. Si anem a fer cançons de taverna, s’ha de fer en una taverna.

  • Quin ressò ha tingut el disc?

A mi m’han passat coses meravelloses. El disc ha tingut molt bona acollida, molta gent s’ha fet seves les cançons ràpidament. La gent em diu que les canta al cotxe, les escoles l’han fet servir com a senyal per a la sortida dels nens. Això em demostra que hi havia un buit, que no hi havia cançons sobre Caldes i molta gent se les ha fet seves.

  • ­­ Amb aquest disc, t’has mirat Caldes amb uns altres ulls?

Sí, de cop me’l vaig començar a mirar com si fos un estranger. Em vaig adonar que estava molt bé al meu poble i qui hi estava molt bé, amb la gent amb la que em relaciono i les activitats que s’hi fan.

  • Per què hi ha tants artistes a Caldes?

Hi ha molts músics, fins i tot tenim un estudi professional de gravació –La Bombonera Records-, una empresa professional de so, hi ha hagut bucs d’assaig, hi ha dues escoles de música… La persona que vulgui fer música a Caldes té un entorn on passen coses musicals de les quals es pot impregnar i animar, dues escoles on aprendre, l’estudi de gravació, alguns locals on gravar. També hi ha una tradició artística molt important.

  • Et consideres un ’modernet de merda’?

No, si ens cenyim al concepte ‘hipster’, una mica fan de Manel, per exemple. No m’hi considero dins d’aquesta tribu urbana.

  • És estrany que siguis un periodista esportiu però que tinguis tanta sensibilitat musical…

És que primer vaig ser músic que periodista. Vaig començar a fer de periodista quan va haver-hi una baixa al diari. Amb els anys, m’ha agradat molt cobrir els esports perquè de la gent que fa esport pots aprendre moltes coses per la vida. Hi ha moltes coses que aprenc de l’esport i que aprofito per a la música. Per exemple es juga com s’entrena i es toca com s’assaja. T’inspiren molt els valors esportius molt trillats, però no per això passats de moda com la constància, l’entrenar cada dia, com ho fan per aixecar-se després de les derrotes, considerar aquestes com aprenentatges… Moltes d’aquestes coses alimenten la meva personalitat artística.

 

 

 

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss