Crònica de Clàssica

> Joan Boch

La Sala Noble de Can Rius va acollir el passat 15 de maig de 2026, a les 19 h, un concert de música de cambra de gran nivell a càrrec de l’Ambedo Quartet, integrat per Raúl Campos i Alexis Garita, violins, Jaume Pueyo, viola, i Carlos Villa, violoncel. El programa proposava dues obres cabdals del repertori clàssic per a quartet de corda: el Quartet núm. 15 en re menor de Mozart i el Quartet op. 50 núm. 6 de Haydn, conegut popularment com La Granota.

La primera obra interpretada fou el Quartet núm. 15 en re menor de Wolfgang Amadeus Mozart, pertanyent a la cèlebre col·lecció dels sis quartets dedicats a Haydn. Estructurat en quatre moviments —Allegro, Adagio, Menuet i Trio i Tema amb variacions—, aquest conjunt representa el nucli essencial de la producció camerística mozartiana i constitueix una de les grans pedres angulars del repertori de música de cambra. L’Ambedo Quartet en va oferir una lectura precisa i profundament coherent, amb un discurs narratiu ben construït i una consciència dinàmica i articulatòria que respectà en tot moment la retòrica pròpia de l’obra i els diversos affetti que la música suggeria.

El segon quartet de la vetllada fou el Quartet núm. 6 de l’opus 50 de Joseph Haydn, conegut com La Granota, articulat en els moviments Allegro, Poco Adagio, Menuetto i Finale molto allegro. Aquest opus representa el primer conjunt complet de quartets compost per Haydn després dels opus 33 de 1781 i mostra un llenguatge més seriós i experimental, d’una notable exigència intel·lectual. Potser és precisament aquest caràcter més dens i reflexiu el que ha fet que altres col·leccions de maduresa hagin gaudit de més popularitat entre els intèrprets. Tanmateix, la versió oferta per l’Ambedo Quartet en va saber extreure tota la riquesa expressiva, destacant-ne tant la sofisticació formal com els constants jocs de tensió i distensió.

Especialment remarcable fou l’atenció als detalls que l’enyorat Carles Riera definia com “l’humor en la música”: petits girs melòdics, silencis sobtats, inflexions inesperades o subtileses retòriques que els músics resolgueren amb refinament i intel·ligència musical. El treball conjunt del quartet fou molt notable, tant pel control de les dinàmiques i l’articulació com per la precisió rítmica, l’ornamentació i l’equilibri en la distribució de les veus. Tot plegat permeté assolir moments de gran lirisme i intensitat emotiva al llarg del concert.
Cal destacar també la complicitat interna de la formació: el segon violí es mostrà sempre atent i receptiu a la conducció del primer violí, mentre que la viola exercí amb naturalitat i eficàcia aquella funció de frontissa imprescindible entre les veus agudes i el suport greu del violoncel, cohesionant el conjunt amb gran musicalitat.

En definitiva, un magnífic concert que, malauradament, no comptà amb la resposta que mereixia per part del públic, una situació que sembla atribuïble a una difusió clarament insuficient, fet que va limitar considerablement l’abast de la convocatòria. Una circumstància especialment desafortunada, atesa l’elevada qualitat artística del concert. Una oportunitat perduda, sens dubte, per gaudir en directe dels grans clàssics —els grans de debò—: Mozart i Haydn.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Do not miss