Es diu, respecte a la inspiració que es configura com una part fonamental per la creació d’una obra d’art. O si més no, que s’aproximi i aspiri a ser-ho. I també, està en l’imaginari popular que sobre la inspiració és millor que ens sorprengui feinejant o que s’aparegui la musa inspiradora. És obvi, que és només fent una acurada recerca d’un determinat tema o d’una idea; sempre estarà present de rere fons una bona part de la inspiració perseguida i desitjada: prevaldrà la voluntat de crear alguna forma de caràcter innovadora, distingida, inèdita i personal. En aquesta tessitura, doncs, sovint és a l’instant quan es contempla una obra pictòrica d’art clàssic exhibida en una paret d’un museu o bé, es llegeix una obra literària farcida d’adjectius que configuren una frase que eludeix a les emocions i sentiments; és l’hora que s’enceten un reguitzell de sensacions emocionals d’estar en comunió i complicitat en bona part de l’obra creada per l’artista i que observada sovint des del silenci; és quan es comprenen i es llegeixen altres vides d’èpoques pretèrites i de com es percebia el món sempre sotmès agudes metamorfosis que fins a l’actualitat catalogada com a incerta, abrupta i convulsa prevalen. Així, en el present segle vint-i-u, es reflecteixen per mitjà de l’art entès com a tal, creacions gens normatives per al fet, que expressen i demostren una voluntat d’allunyar-se del tabú que en altres èpoques era molt vigent. Existeix, doncs, tota una travessia que va de la mera recerca teòrica d’una temàtica determinada a fi d’abocar una idea i de presentar-la a la pràctica; doncs, és des d’un procés que arribarà a l’espectador i el consumidor cultural i que està a l’última fila d’aquesta transició creativa i que junt amb la inspiració, han modelat una obra definitiva d’un projecte d’art o semblant. Tanmateix, és amb el fet de tenir en compte la inspiració, que d’ençà que parteix d’una inquietud s’allarga amb un dubte; la d’esbrinar una veritat i fer-la destil·lar de les diverses fonts, tant contemplatives com olfactives, auditives i sensacions i expressions literàries vàries catalogades. Tot això, plegat i unit, és on s’esdevé la llibreta verge subjectiva; on cadascuna de les pàgines blanquinoses s’esdevindran una mena de testimoni notarial i silent; d’un reguitzell d’experiències que encavalcades en diferents èpoques, tenen la intenció de crear una simbiosi i que estarà en trànsit entre l’estilogràfica i la hipotètica mirada; d’aquella persona que farà només des d’una profunda lectura i des de la seva peculiar i intransferible visió i percepció d’una ínfima part d’un món procliu a la inspiració.
(Dedicat el filòsof, poeta i pensador i crític d’art: Antoni Marí. En memòria).
