El passat divendres 13 de març, els nostres gestors estaven a punt de fer una presentació davant dels mitjans de comunicació per presentar l’última fase de LA CEL, quan dues persones els vam increpar.
El senyor alcalde i el seu tinent d’alcalde sembla que no suporten que se’ls increpi. Es pensen que el càrrec que ostenten és només per fer vídeos ben preparats i penjar-los a Instagram, mentre deixen de banda l’empatia i la responsabilitat de parlar amb els ciutadans.
Ja n’hi ha prou de justifi car allò que és injustifi cable. Ja n’hi ha prou de ser ciutadans submisos. El càrrec que representen té dues cares: la bona i la dolenta. I quan les coses no es fan bé —com és el cas— s’han d’acceptar les crítiques, especialment quan no s’ha fet res per resoldre els problemes que afecten directament els veïns.
Sí, jo era una d’aquestes persones que increpava.
Amb el somriure cínic i manca d’empatia amb què va rebre les nostres paraules, el nostre alcalde, Isidre Pineda, es va adreçar a nosaltres per comentar que entenia el nostre malestar, però que lamentava les nostres formes, afegint que «no era el lloc, ni el moment».
Perdó?
I quan és el lloc i el moment? Perquè els veïns hem seguit tots els canals que ens imposa la mateixa administració: hem demanat informació, hem presentat escrits, hem trucat a les portes corresponents. Hem demanat per activa i per passiva, i no hem obtingut ni respostes ni espais de diàleg. Llavors, si no és aquí i ara, quan i on?
Potser l’alcalde ens podria indicar quin és el lloc i el moment adequats, perquè fi ns ara no els hem trobat. Aquesta, precisament, és la funció dels representants d’un ajuntament: atendre els ciutadans, no esquivar-los.
Vostè és alcalde al despatx de l’Ajuntament, però també als carrers i als barris de Caldes de Montbui. Recordi que aquest càrrec és pagat amb diners públics —i no pas poc, en el seu cas.
Els veïns afectats per les instal·lacions fotovoltaiques de LA CEL fa temps que demanem explicacions: sobre la ubicació de les instal·lacions, sobre la fragmentació dels projectes, sobre l’impacte real que tenen en el nostre entorn i sobre el destí de l’energia excedentària que es generarà.
Però en lloc de trobar espais de diàleg amb el veïnat, ens trobem amb presentacions davant de tres mitjans de comunicació —els tres de sempre—, i amb una gestió cada vegada més tecnocràtica, on la comunicació sembla pensada més per a la imatge pública que per escoltar els ciutadans afectats.
Els veïns no som un obstacle.
Som part del municipi. I el mínim que mereixem és informació, respecte i la possibilitat de ser escoltats. Governar no és només sortir bé a les xarxes: és tenir el coratge d’escoltar els ciutadans quan no aplaudeixen.
