En Joel, un jove naturalista, va decidir fer una excursió a un lloc exòtic que li havien recomanat uns amics. La ruta incloïa viatjar per riu. I també per recomanació, fer-ho dins la barcassa d’un vell oriünd de la zona. Un mariner d’aigua dolça que navegava per aquell corrent com ningú. L’home portava tota la vida navegant pel mateix curs i es coneixia tota la dinàmica fluvial: fluxos, meandres, corrents i contracorrents, remolins…
L’única pega era que tant ell com la barca ja feia segles que necessitaven la jubilació. Doncs la pobra estava tan vella i atrotinada com el propietari.
Quan portaven una estona riu avall, el noi va preguntar:
—Sap com es diuen aquelles pedres de les ribes?
—No, jove. No ho sé. Disculpi que no li pugui contestar.
—Doncs, sàpiga que ha perdut una gran part de la seva vida per no conèixer l’amplia varietat de pedres precioses que atresora aquest riu —va sentenciar l’aprenent de naturalista.
El noi va continuar fanfarronejant fent comentaris similars sobre la gran part de vida que havia perdut el vell, quan l’home reconeixia desconèixer igualment el nom científic dels peixos i les plantes que conformaven aquell ecosistema fluvial.
La conversa es va interrompre bruscament quan l’ancià es va adonar que la barcassa s’estava enfonsant. Finalment, avui havia arribat el moment en què deixava de prestar els seus serveis.
—Sap nadar, jove?
El noi es va quedar perplex.
—No, no n’he aprés mai.
—Doncs, que sàpiga que ara mateix perdrà tooota la seva vida! No li servirà de res saber el nom científic dels peixos que l’envoltaran mentre s’ofega. En canvi, aprendre una cosa tan senzilla com saber nadar, el podria salvar. Jo sóc vell i no el podré ajudar, prou feina tindré per arribar a la vora en aquest riu tan ample. Però al menys sé nadar i salvaré la resta de vida que em queda.
