A en Manel no li agradava el pollastre. Li sobraven els ossos i trobava que era una carn sosa i avorrida. Però aquell vespre de Sant Valentí…
Havia sortit de treballar a les tantes i va anar a un local de menjar ràpid a sopar alguna cosa. Només hi havia una parella d’uns setanta anys compartint un cubell de cuixetes de pollastre. Parlaven animadament, es feien petons i no paraven de riure i riure. El cuiner del local li va explicar que s’havien conegut de joves un dia de Sant Valentí, en què tots dos havien entrat a última hora quan la cuina ja estava tancada i només quedava una ració de cuixetes de pollastre. Després de discutir molta estona qui l’havia demanat abans, van decidir compartir el cubell. Van acabar congeniant i marxant junts. Des d’aquell dia, cada Sant Valentí, apareixien i demanaven el mateix.
—És molt bonic veure’ls tan enamorats i tan riallers —va sospirar en Manel—. Als meus 30 anys encara ningú m’ha fet sentir que un cubell de pollastre fregit pugui ser tan divertit.
No sé si provar una ració…
—Voldria unes cuixetes, sisplau —va demanar una veu darrera seu.
—És molt tard i només em queda una ració, senyoreta —va comunicar el cuiner. I aquest xicot està abans.
En Manel anava a accedir que se la quedés ella, però quan es va girar, es va quedar extasiat contemplant aquella bellesa d’ulls blaus i mirada intensa.
—Si vols, podríem compartir el cubell de cuixetes…
Ella va dubtar només un instant, mentre li estudiava el rostre.
—D’acord —va acceptar.
El cuiner li va fer l’ullet a en Manel, qui li va tornar un somriure de complicitat.
Mentre anava cap a la cuina, la parella jove iniciava una conversa i encara sentia riure aquells jubilats i va pensar que mai hauria imaginat que un cubell de cuixetes fregides pogués arribar a canviar-te la vida i pogués ser tan divertit i tan romàntic.