La diada de Sant Antoni Abat sembla molt alegre per als humans, però a mi sempre em toca intentar mantenir l’equilibri sobre un munt de fardells de palla. Potser ajagut combatria millor la gravetat, però la tensió del moment, fa que perseveri en la meva postura; dret i alerta.
Duc un mocador vermell que m’envolta el coll per sobre del collar. Sota les meves potes, el carro no para de moure’s en un vaivé perillós que em fa dreçar les orelles i em manté en constant aguait per no caure. Els meus dos amics, carregats de cascavells i amb les crins trenades de colors, avancen davant meu, guiats per l’amo, que camina al seu costat tot aferrant la corretja.
La meva oïda, és aporrinada de forma constant i intensa per sorolls de tot tipus. Per davant i per darrera, el repic incansable dels cascavells dels carruatges i dels cavalls es barreja amb el xocar de les ferradures contra les llambordes. Als costats, la cridòria dels qui presencien la desfilada. I alçant-se per sobre l’enrenou, les notes dels instruments d’una banda filharmònica.
Per si no n’hi hagués prou, repetim la passejada tres vegades, segons marca la tradició dels Tres Tombs. Genets muntant els seus cavalls, carros i carruatges tirats per més cavalls, muls o altres animals de tir, la majoria passejant els propietaris vestits amb roba tradicional. A continuació, tractors i altres vehicles. Tooots engalanats. Els veïns de la vila o de poblacions properes també hi participen exhibint els seus animals de granja: ovelles, cabres, gallines… Així com les seves mascotes; conills, gossos, gats… Alguns d’aquest últims, ben abrigadets i còmodament ajaguts dins el carruatge, o bé calentons a la falda de la seva mestressa.
Referent a mi, tothom diu: Mira a dalt de tot quin gosset més “monu”! Mira que graciós! Jo dic: Guau! Renoi, quin fred!!! En fi, miraré de quedar tan bé com pugui i resaré a Sant Antoni, el meu patró, perquè l’any que ve li toqui a algú altre ventilar-se aquí a les altures, sobre la palla.
