Lucía Mbomío: “Les persones migrades són veïnes i veïns que construeixen i sumen com ho fa la resta”

> Ivette Hijano

La periodista i escriptora Lucía Mbomío visitarà la vila per conduir una xerrada sobre la construcció identitària, el 23 de gener 

IMATGE | L’escriptora i periodista LucÍa Mbomío conduirà l’acte del 23 de gener. > CEDIDA

 

El pròxim 23 de gener, a les 19 hores, la Sala Noble de Can Rius acollirà la xerrada Identitats: d’on ets, d’on diuen que ets i d’on et sents que ets, a càrrec de la periodista i escriptora Lucía Mbomío, especialment reconeguda pel seu compromís amb el feminisme interseccional, la justícia social i la lluita contra el racisme. La trobada –organitzada per l’Ajuntament de Caldes de Montbui– pretén generar un espai de reflexió sobre el procés de construcció identitària i el sentit de pertinença, a més d’aportar un valor significatiu al teixit social de la vila, especialment relacionat amb el reconeixement, la convivència i la cohesió comunitària. 

 

– Néixer, créixer, viure-hi… Què fa que et reconeguin com a membre d’una comunitat o d’una regió?

Des d’un punt de vista administratiu (molt important en la vida diària d’un munt de persones) és el fet de disposar d’un document que acrediti que estàs en situació regular, o bé (i sobretot), tenir la nacionalitat. 

Però no tot és una qüestió de papers. Els trets o el color de pell poden provocar que, malgrat haver nascut en un lloc, sempre haver-hi viscut i tenir-ne la nacionalitat, et continuïn estrangeritzant. I aquesta estrangerització s’expressa de maneres més o menys lesives: des de preguntar-te l’origen, malgrat el teu accent local, al fet que la policia et demani la documentació sense haver fet res sospitós. Tot plegat té a veure amb el racisme sistèmic i l’institucional. Diria que fins i tot amb el cultural i, lògicament, pot generar una certa desafecció al lloc que habitem. 

Amb tot, la desconfiança o l’insult frontal i, per tant, el racisme individual, es trenca si et coneixen des de la infància, tenen tracte amb la teva família o existeixen certs llaços de confiança. Ara bé, no pots esperar que totes les persones amb les quals interactues diàriament siguin del teu cercle i sàpiguen que ets bona persona.

 

– Què creus que hi ha darrere de la invisibilitat del relat quotidià de les persones migrades? 

Per començar, la desconnexió amb la realitat de la societat actual on les persones migrades i/o d’ascendència migrant estan arreu: a la porta de l’escola deixant als seus fills i filles, fent de conserge o cuinant el menjar del menjador. Són les persones que et serveixen el cafè en el bar, les que et porten en taxi quan fas tard, les que regenten la barberia o la fruiteria de la cantonada del teu barri, les que construeixen o fan reformes en els edificis on vius, les que t’atenen en el servei d’urgències mèdiques o esperen amb tu a la sala d’espera. Estan a tot arreu. Una altra cosa és que, malgrat coincidir en els espais, no es doni una interacció real. I aquí és on cal reflexionar el motiu pel qual no hi ha aquesta interacció, en quina mesura està guetitzat el nostre món. També hem de mirar cap a dins i preguntar-nos sobre els nostres prejudicis. És quelcom que en el meu gremi, el periodisme, no sempre es fa. Expliquem històries des de talaies tan allunyades dels carrers que no veiem a les persones que les transiten, no ens adonem que tenen diferents orígens, accents i històries, i que no fa falta ser excepcional per tenir cabuda en qualsevol notícia.

 

– Què pot ajudar en la integració real de persones migrades i construir comunitats cohesionades?

Penso que és important que siguin els col·lectius de persones migrades els que ho expressin, cosa que ja fan, de fet. Potser falta que siguin escoltats i que es generin dinàmiques que trenquin les lògiques asimètriques que encara es donen, que la seva paraula compti de la mateixa manera. Considero fonamental que s’entengui que els qui parlen no són persones nouvingudes de manera eterna que han de conformar-se amb les sobres i ocupar el lloc subaltern que els deixen. Són veïnes i veïns que construeixen i sumen com ho fa la resta i que, precisament per això, mereixen l’igualtat d’oportunitats i haurien de tenir el dret a exigir i codecidir el present i el futur de les comunitats en les quals ja formen part; no només mirar des de la barrera, acatar i dir ‘sí’ a tot. 

 

– El que no s’explica sembla que no existeix. Per què creus que hi ha històries de veïns i veïnes que encara no interessa explicar?

La pregunta aquí seria si se’ls considera veïns i veïnes. Si és així, aquestes històries haurien de ser-hi com la resta. Si no és el cas, toca revisar prejudicis. No sé si la gent pensa que les persones migrades o d’ascendència migrant són una cosa excepcional, anòmala o extraterrestre, però la realitat és que a la majoria de les cases es viuen els mateixos desafiaments, si bé és cert que en les persones que han migrat se’ls suma la qüestió administrativa, la dificultat en l’accés a segons quines ocupacions, al lloguer, l’adaptació a l’entorn, la falta de xarxes, l’aprenentatge lingüístic i la traducció de mons, especialment en el moment d’arribar. Però, resumint, a tothom ens molesta la pujada de la llum o ens agrada l’assoliment de drets. Tothom matina, somriu, dorm o lluita. Parlar de segons quines coses implicaria posar un mirall a la nostra societat, encarar les nostres errades, desequilibris i bretxes, haver d’anomenar-les i entomar-les. Però, estem disposades a fer-ho, realment?

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss