La rosa i Gertrude
- 04/02/2025
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Santiago Torruella i Alsina (febrer, 2025)
Al voltant d’un llibre de segona mà, observo una curiosa portada il·lustrada per la figura d’una dona junt amb uns gossets. Es tracta d’una edició de l’any mil nou-cents vuitanta. L’autora esdevingué una prestigiosa escriptora: Gertrude Stein. A principis del segle vint, es va envoltar de gent que van abocar el seu talent a l’art entès com d’avantguarda. El títol d’aquest, no pot ser més eloqüent: Autobiografia de tot el món.
En aquest volum, es configuren les impressions dels múltiples viatges que va fer i la gent que conegué a França, Anglaterra i els Estats Units. Fou a París d’entre guerres, on visqué molts anys en una casa a la Rue de Fleurus. Allà, és on s’esdevenia el caldo de cultiu artístic i efervescent, per l’afluència de personatges que projectaven les seves idees, contemplant l’art i les coses des de la contemporaneïtat.
En aquell ambient, es produiria evers a l’art una altra lectura que desplaçava els paràmetres convencionals i que avui en dia, es donen per acceptats com en l’àmbit de pintura i l’escultura. Però, també en la literatura, vessant on l’autora fa valer l’entitat i la identitat. I és a la sinopsi, on s’especifica l’obsessió de G. Stein per l’entitat profunda de les coses i els éssers que estan sobreentesos en les paraules que els designa. Per això, va calar la seva frase: “Una rosa és una rosa és una rosa”. Tanmateix, utilitzava l’humor com una eina elemental a fi de conèixer els enigmes de la identitat i en especial, quan es vinculen amb la creació. En un paràgraf, assenyalava G. Stein, que el fet de parlar i d’escriure, s’han anat separant cada vegada més i més. I això mateix, ho contextualitzava en el passat segle vint. Època, que matisava que el fet de parlar, ja no és en absolut pensar o sentir, solia ser-ho, deia ella, però que ara ja no ho és mentre que escriure sí que ho és, i que per això, escriure exigeix naturalment un major rebuig, concloïa. Entre altres línies, l’autora se sincerava també amb el fet de pensar, i que per ella, havia esdevingut sempre un joc. En aquesta tessitura, va quedar reflectida en una insigne pintura on G. Stein on apareix en un posat reflexiu.
I tenia el convenciment, que si algun esdeveniment havia de succeir, mai era com l’havia pensat. En aquest sentit, s’ho plantejava, dient; que si a una persona observa el seu entorn i li resultava supressiu, és quan no hi ha massa diferència de qui es dona entre ser més jove o més vell. En els vells temps, deia ella, quan s’escrivien novel·les es concebia la personalitat del que s’havia observat de la gent i allò que era la gent, com si fos un somni; G. Stein, ho considerava que la publicitat havia substituït la concepció d’una personalitat i que aquesta es reflectia més real, que no pas somiada. I per això esmenta, que a l’autobiografia es va basar en els fets viscuts i constatats a través dels llocs i les persones. I de la mateixa manera, com ho verifica el llibre citat de segona mà i del qual, dono per fet, que temporalment ha viatjat fins a arribar a les meves mans.