En l’àmbit de l’art, hi ha un ventall d’obres que eludeixen a la por. En aquest context, s’exemplificaria una obra signada per Eduard Munch i la qual, ha passat a la història per transmetre aquesta sensació on la temença en un primer cop d’ull, està a flor de pell. L’obra titulada com “El crit”; s’han estret múltiples anàlisis i especulacions de les possibles motivacions, que van conduir a l’artista a dibuixar una escena catalogada a dins del misteri i l’enigma.
De fet, mirant en detall l’expressió de la cara protagonista, hi ha la certesa de l’aproximació d’un perill imminent i que gira de rere fons, d’una figura situada en un llarg passadís d’un espai d’oci a la vora d’un port o d’un llac. Allà, l’artista s’hauria impressionat per l’efecte d’alguna situació incòmoda i decidís deixar constància en plasmar-ho en un esquema previ d’un dibuix definitiu i referent posterior de l’art expressionista.
I també, especulant sobre la mínima figura corpòria que ocupa un discret primer pla i que es podria dir, que està imbuïda per una mena d’atmosfera que destil·la una inquietud candent i sufocant i que es reforça just, per la forma d’una màscara on caben les hipòtesis que les veritables faccions de la figura, quedarien ocultades i només fos el mateix autor que les coneixeria.
És, doncs, una obra pictòrica controvertida i explorada per estudiós/es en la matèria de la pintura expressionista. I ho és sobretot, per com ambdues mans, sostenen el contorn facial quasi cadavèric i per la seva peculiar forma molt distorsionada que es contraposa amb la inusual perspectiva que finalitza en uns personatges llunyans de l’escena conflictiva i que d’esquena a la protagonista; estan junts i a peu dret en el final del passadís.
Així mateix, quedaria pendent el fet, d’imaginar d’aquesta composició una possible sonoritat ambiental de l’instant en què la figura dibuixada; estaria commocionada per un fet greu i el qual, quedaria fora de l’abast del camp de visió de l’espectador i que en l’actualitat, encara es continua contemplant l’anomenada obra “El crit” exposada en un museu a Oslo. I són, doncs, les mirades foranies, les que han de crear una onomatopeia d’un suposat crit inexistent i que el mateix temps, és existent en la memòria col·lectiva d’una imatge inconfusible i simbòlica, que eludeix a la por i que en el llarg del temps, s’ha anat propagant. Amb aquesta cadència artística conclouria a bon port i llençar un supòsit sobre l’artista E. Munch; que aquest, hagués desafiat el destí a l’hora d’elaborar el traçat d’un dibuix fruit d’una pervivent ficció en el seu imaginari inconscient. I talment així, quedaria copsada la idea la por
