oriol planas

Oriol Planas: “És molt bonic veure com tothom contribueix, aportant el seu granet de sorra”

Les demolidores pèrdues humanes i materials arran de la dana, a València, ha sacsejat milers de persones voluntàries que, també des de Caldes de Montbui, s’han mobilitzat per contribuir a les tasques de suport a les persones afectades 

IMATGE | Oriol Planas, a Paiporta, mostrant el nivell d’afectació de la inundació. > CEDIDA

 

 Les devastadores imatges que arribaven des de València van commoure l’Oriol Planas (38 anys, Santa Eulàlia de Ronçana) qui, amb dos companys més del Parc de Bombers Voluntaris de Caldes de Montbui, va sumar-se a l’expansiva onada solidària de persones voluntàries a les tasques d’ajut i suport a les persones afectades per la dana. No van ser els únics. Companys i companyes, també persones voluntàries del cos de  Protecció Civil de Caldes de Montbui, així com associacions de veïns i calderins i calderines, a títol personal, s’han mobilitzat i coordinat per fer arribar tones de material i aliments en el decurs de les darreres setmanes.  

 

· Com va sorgir la possibilitat d’anar a València per a ajudar?

Ens va arribar l’oferiment a partir de la gestió coordinada dels Bombers de la Generalitat de Catalunya i de seguida em vaig apuntar a un dels combois que hi anaven. Personalment, feia dies que sentia la inquietud de fer-hi alguna cosa, ja que, com a bomber voluntari, em sentia amb el deure moral d’ajudar en allò que estigués a les meves mans.

· El màxim sentit del voluntariat…

Totalment! En circumstàncies com aquestes és quan es realça la importància de la nostra feina i dels valors que tenim com a bombers voluntaris. 

· Durant quants dies hi vau ser?

Vam marxar a les 6 hores de la matinada del dimecres 13 de novembre, en un autobús que sortia des del parc de bombers de Cerdanyola, amb altres bombers i bomberes d’arreu del territori. Des de Caldes, hi vam anar tres bombers voluntaris i ens hi vam quedar fins al dissabte 16 de novembre.  

· Diuen que les imatges que hem pogut veure no descriuen la crueltat de la realitat…

Certament. La primera cosa que veus en arribar és el desastre absolut. És a dir, runa per tot arreu amb muntanyes gegants de vehicles destrossats. El panorama era absolutament desolador, i no en una zona en concret, sinó que, miressis on miressis, la imatge era la mateixa: tot estava derruït.  

· Us van destinar a Paiporta, una de les poblacions més afectades.

Sí. Vam estar donant suport i, sobretot, col·laborant amb les tasques de neteja i desembossament del clavegueram, que era una de les principals queixes dels veïns i veïnes. Era impressionant veure com ja no només estaven afectades les plantes baixes, sinó també el primer i segon pis dels edificis, perquè el clavegueram no estava funcionant. També vam dedicar algun dia a fer tasques de recerca en aquelles zones més afectades en les quals no hi havia gairebé accés. 

· Què us deien els veïns i veïnes?

Estaven molt tocats, emocionalment. Ens veien treballant en algun carrer i venien a demanar-nos que anéssim al seu tram de carrer per ajudar-los. Realment, hi ha moltíssima feina i potser passaven dies fins a poder avançar d’un carrer a l’altre. La gent està molt desesperada i per molts esforços que fèiem en explicar-los els motius pels quals havíem de començar la intervenció en una zona en concret, algunes persones no ho entenien, per aquella desesperació en rebre ajuda urgent. De fet, en algun moment també fèiem de psicòlegs, perquè hi ha persones que ho han perdut tot i, fins i tot, algunes han estat robades per lladres que es feien passar per persones voluntàries. En situacions tan extremes, t’adones de la bondat de les persones, però també de la maldat i cruesa d’algunes altres. 

· Tota una lliçó de vida!

Sí, allà t’adones que fan falta moltes mans i que qualsevol persona pot ser de molta ajuda: des d’aquelles persones formades o especialitzades en tasques més tècniques, a aquelles altres que regalen cafè acabat de fer des d’un garatge. És molt bonic veure com tothom contribueix, aportant el seu granet de sorra. I això és el que a mi em va impactar més: veure la gent tan disposada, que venia d’arreu, demanant permís al seu lloc de treball per poder desplaçar-s’hi i ajudar en tot allò que fes falta. 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss