Anna Fernàndez: “La victòria en l’europeu va ser increïble”

> Albert San Andrés 

Amb 36 anys, la calderina s’ha proclamat campiona d’Europa de futbol americà amb la Selecció Espanyola

IMATGE | Anna Fernàndez durant un dels partits de la Selecció Espanyola, amb la qual ha estat campiona d’Europa. > CEDIDA

 

El futbol americà és una de les disciplines esportives més espectaculars que existeixen, però que no té gaire cabuda en l’univers esportiu nacional. L’intent de l’NFL de fer una lliga europea, amb la inclusió dels Barcelona Dragons (1991-2003) en la World Bowl -una lliga d’equips europeus amb majoria de jugadors americans- no va donar el ressò necessari a l’esport, ni tan sols després d’aconseguir el títol de 1997 de la mà de Jon Kitna i d’acumular tres subcampionats, passant a ser de nou un esport residual i sense més rellevància de la que ja tenia des de finals dels 80.

Però lluny de les estrelles de la World Bowl, una sèrie d’equips com els Barcelona Búfals, els Badalona Dracs o els Pioners de l’Hospitalet, van mantenir la flama de l’american football viva. És en aquests últims on juga la calderina Anna Fernàndez, tota una institució d’aquest esport i que pot dir que és campiona d’Europa amb la Selecció Espanyola. Amb 36 anys, la running back va passar per la disciplina dels Barberà Rookies, abans de recalar als Pioners, un dels equips fundadors de la Federació Catalana i amb equip femení des del 2014.

Si el futbol americà és complicat, el femení encara ho és més, però el nivell ha pujat en els últims anys, fins al punt de ser campiones d’Europa el passat mes d’abril, superant a la Gran Bretanya a Calatayud per 21-16.

 

· Com t’inicies en el futbol americà?

Vaig veure un vídeo per internet dels Dracs de Badalona. A Caldes no hi havia un esport semblant i vaig anar a veure un partit i el dilluns següent ja buscava equip. Vaig anar a Barberà perquè era el que més a prop quedava de Caldes. Vaig enamorar-me d’un dels esports més inclusius que he conegut mai. Serveixen tots els físics perquè hi ha posicions per a tots els físics. Poder donar i rebre cops també és un bon incentiu. La normativa i la disciplina del joc també va cridar-me l’atenció molt.

· Què és el que més t’enganxa?

A mi personalment els placatges, però això depèn molt de les persones. Hi ha qui ve només per a conèixer persones i d’altres que ho fan per l’esport d’equip. Som una família i és un espai molt segur.

· Com es fa per a compaginar un esport professional amb una feina?

Ens donen permisos des de la Federació i l’empresa t’allibera pels partits amb un permís retribuït. No tinc gaires problemes i m’ho faciliten molt. A la residència on treballo és molt divertit amb els avis quan guanyem. Fem molta feina en línia a nivell de selecció i amb el club també apliquem i entrenem amb els mètodes que ens envien. A Pioners som quatre les que anem a la selecció i entrenem tres dies a la setmana.

· Quines dificultats es troben per jugar a futbol americà?

Trobar noies és la més difícil. Els parles de l’esport i es fan enrere, perquè pensen que només són cops i realment no és així, ja que hi ha moltes posicions on has de fer coses diferents. A nivell de camp no hi ha problemes, ja que tenim ajuntaments que ens ho cedeixen. Normalment, pintem nosaltres mateixes les línies, però, òbviament no ho fem com en els camps de l’NFL.

· El desconeixement i la por potser és el pitjor anunci…

No conèixer una cosa és complicat. Entrar en l’esport és molt escalonat i posteriorment vas agafant la nomenclatura. És com escriure: ho vas aprenent tot poc a poc. Jo soc la persona amb menys memòria del món. En començar, portava els braços escrits amb les jugades per saber-les, però ara ja ho fas de memòria. Podem tenir 300 jugades, però no és aprendre-les una per una, sinó guardar una coherència del que es fa i ja surt sol. Les jugades es basen en el mateix i tenen variacions. Memoritzes el concepte de sumar, no totes les sumes i això és el mateix.

· Com ha estat l’evolució des del 2015 fins ara de la Selecció?

En l’últim europeu del 2015 es va perdre tots els partits menys un, contra Suècia i ho fèiem per pallisses. Durant aquests anys hem anat jugant amistosos i en aquest europeu vam guanyar a Alemanya, Finlàndia o Gran Bretanya, partits que no hauríem pensat mai guanyar. En el primer partit vam veure que teníem possibilitats. La final va ser d’escàndol, arrencant 8-0, perdent al primer minut, però es va recuperar el marcador, guanyant en els últims dos minuts. S’està apostant molt per aquest esport des del football flag, una variant sense contacte que juguen els menors a les escoles. Les nenes que ho van descobrir ara, d’adultes tenen un bon bagatge i són les que li han donat molt potencial a l’equip. La Federació ha apostat molt pel femení i ha fet una bona neteja, fent créixer tot això.

· Us podíeu esperar una victòria com la que ha estat?

De fet, encara no m’ho crec massa! L’europeu va ser increïble. No tinc paraules per a poder-ho definir, ja que és el més bèstia que es pot aconseguir ara mateix en aquest esport. Hi ha molta feina al darrere i anem molt preparades, amb molts factors externs com entrenadors, preparadors físics i psicòlegs. Et lleves a les set del matí, fas dos teòrics, entrenaments de sis hores i banys de gel. 

 · Com està el món del futbol americà a Catalunya i Espanya?

El futbol americà no mou gaires diners a Espanya. El 2015 vam tenir mogudes amb la Federació, havent-nos de pagar fins i tot les equipacions. Es va embolicar molt grossa i ens van fer fora a totes, fent un equip nou. Però ara sembla que estan apostant pel femení i ja han canviat molt les coses. Està en un moment de creixement, ja que s’està introduint en els àmbits universitaris i de l’ensenyament i la gent ho està descobrint. Això passa a Espanya, però hi ha molts fitxatges a països com a Alemanya, Finlàndia o Suècia on et fitxen per tres mesos i ho paguen tot, podent jugar a un bon nivell.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss