Ferran Vidal

Ferran Vidal: “La realitat d’aquests centres és que la força escasseja, l’esperança i l’estadística no està a favor dels usuaris”

> Mireia Clapers 

El calderí Ferran Vidal (Barcelona, 1974) ha publicat recentment la novel·la gràfica Fuerza. Notas desde un centro de rehabilitación (Norma Editorial). Un còmic que descriu el dia a dia d’un Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (C.A.S). Vidal retrata amb el seu traç com és la realitat que viuen els pacients i els professionals d’aquests centres, la vida que hi transcórrer. Un retrat transparent, sense pretensions ni judicis que fa reflexionar al lector sobre la necessitat d’acompanyar i no estigmatitzar a aquests malalts.

 

–       Com sorgeix l’impuls de dibuixar el que passava en el centre?

No va ser gens intencionat. Gairebé sempre porto un quadern de dibuix per quan m’avorreixo o veig alguna cosa que m’agrada. M’agrada dibuixar en directe, i senzillament vaig continuar fent el mateix.

 

–       El títol i el dibuix de la portada (l’abraçada) ja indica el que vols transmetre en aquesta novel·la gràfica?

Sí, un cert optimisme malgrat tot. La realitat d’aquests centres, és que la força escasseja, l’esperança i l’estadística no està a favor dels usuaris. La intenció va ser donar suport i força a la gent. Si la portada hagués estat molt dramàtica potser hauria retratat molt bé la realitat d’allà, però potser no l’esperit de com t’ho has de prendre. Si no t’ho prens amb una mica d’il·lusió, ja estàs perdut abans de començar.

 

–       Encara continuem estigmatitzant aquests malalts?

Jo crec que el pobre segueix estigmatitzat igual que sempre, aquests malalts segueixen estigmatitzats perquè són malalts pobres. El ionqui ric mai ha estat estigmatitzat. O sigui, el que tenim estigmatitzat és el que et demana un euro. Crec que el sarcasme i el cinisme que amb les noves plataformes, igual que exhibicionisme i narcisisme, s’han vist potenciats, crec que també s’ha potenciat la burla.

 

–       Diries que el sistema els continua fallant?

Sí, i tant. Sobretot a Catalunya, perquè des del ministre Wert, que va prometre carregar-se la sanitat pública, realment crec que es compleix. La sanitat pública no té recursos. La prova és que el servei que presta el C.A.S és privat. Si la sanitat pública no té mitjans per prestar directament el servei d’ajuda al ionqui, sinó que aquest servei és concertat, hi ha una persona pel mig que en fa negoci, per tant, el que l’interessa no és eliminar la droga.

 

–       En el llibre expliques el cas de Portugal, de com ha canviat la visió a l’hora d’afrontar la drogodependència, és un bon model a copiar?

Portugal es trobava en l’extrem de tenir l’1% de la població addicta als opiacis, una situació insostenible, i van optar per no culpar, sinó ajudar, van invertir recursos a reinserir-los, reconnectar-los amb el teixit social. Penso que sí que és un bon model.

 

–       La sinceritat i honestedat en retratar aquesta realitat és intencionada?

Aquests adjectius, durant molt temps me’ls vaig prendre molt seriosament, m’omplia la boca d’aquestes paraules tan grosses, aparença d’honestedat sí que n’hi ha, però no estic segur que fos intencionat, aquests dibuixos reflecteixen el que jo he vist.

 

–       Afirmes en el llibre que “la droga és el més democràtic del món, estima a tothom per igual” per això cal aquesta Força per sortir-ne’n?

Per sortir de la droga que cal força i calen moltes altres coses. Es necessita l’ajut de tècnics, de professionals que hi entenguin del teu problema, perquè tu no saps ni què et passa, ni psicològicament ni físicament. Necessites la comprensió dels altres, i el perdó. També es necessiten unes dosis d’amor propi i amor a la vida.

 

–       Tot i aquesta democratització, les dones, en canvi, estan encara més estigmatitzades?

M’he adonat que és així. El cas és que la dona viu el problema de forma diferent. En general, tots els problemes els viu diferents. La xarxa d’aliances que poden teixir les dones, la complicitat amb les amigues, la sororitat, els pot ajudar a atenuar un problema de dependència a una substància. Però els casos de dones addictes que jo he vist al C.A.S, sí que crec que aguanten més el pes de l’estigma.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss