

D’una inquietud personal per conèixer la història d’una rebesàvia de la qual no en sabia res, Montserrat Mumbrú (llicenciada en Dret, filla de Caldes de Montbui) va començar a estirar el fil d’entre la poca documentació escrita que es conserva a Caldes entorn l’any 1714, acabada la guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Després d’estudiar amb deteniment -i durant anys- alguns llibres eclesiàstics custodiats per la parròquia i actes antics de l’Ajuntament, l’autora de tres recerques genealògiques va aconseguir desxifrar una pila de documentació inèdita que destapa part de la història de Caldes “i que era una llàstima que es perdés”. Així és com va néixer el seu darrer llibre, Caldes de Montbui entre 1714 i el 1783. Una època històrica força desconeguda, que presentarà pròximament a la biblioteca municipal.
“Vaig anar fent tot un buidatge dels pocs llibres als quals vaig accedir, i al voltant d’uns 70 anys vaig situar cinc generacions diferents. Però una vegada vaig identificar les famílies, vaig tenir la curiositat de saber com era el context que vivien” explica l’autora calderina, Montserrat Mumbrú.
Aleshores, Caldes era una vila petita, rodejada per una muralla, amb cinc o sis carrers importants i unes zones principals. “En aquella època -continua narrant- Caldes havia perdut la guerra i havia estat cremada amb fervor. Tota Catalunya estava fortament sotmesa, obligada a pagar uns impostos molt durs i sota l’amenaça d’enviar-te soldats a casa si no els pagaves”. Enmig d’una societat devastada i en “un ambient de forta tensió per la pressió econòmica”, la calderina ha descobert curiositats fins ara desconegudes, com l’any d’obertura del portal de Santa Susanna: “Entorn de la dècada dels anys 70, la població va exigir obrir un forat en aquest punt -davant de la capella- que permetés accedir de manera directa al safareig, les hortes o al molí on es feia farina. L’Ajuntament i els capellans no hi estaven d’acord, però el clam va ser rotund i, finalment, es va aconseguir l’obertura permanent”.
Amb la revisió i pròleg del doctor i historiador Josep M. Solé i Sabaté, la calderina diu sentir-se “molt satisfeta per pensar que faig alguna cosa per al meu poble, del qual me’n sento tan arrelada”, i agraeix els ànims i el suport tècnic de Solé i Sabaté “sense el qual no m’hagués decidit a publicar-lo”.