A la platja, un socorrista s’apropa a l’aigua i es dirigeix cap una noieta d’uns tretze anys, de llarga cabellera rossa, que neda en una zona poc profunda.
—Perdona, vols sortir de l’aigua, si us plau?
—Per què?
—Com que per què? Que no ho veus que hi ha meduses?
—I ben grosses! —exclama una senyora, mentre assenyala amb el dit.
—No passa res —fa la noieta molt tranquil·la.
—Com que no passa res? Què no has vist la bandera vermella i l’altra, al costat, amb el dibuix d’una medusa?
—Sí, però a mi no em piquen, són amigues meves.
—Aquesta joveneta em sembla que no hi és tota —opina una altra dona.
El socorrista es comença a exasperar.
—Doncs, com a responsable d’aquesta zona de la platja, et demano amablement, que surtis de l’aigua, si no, pel teu bé, te n’hauré de treure jo.
Alguns banyistes que comencen a apropar-se, miren de fer-la entrar en raó.
—Escolta nena —li diu una àvia de rostre desconegut, sota la crema solar—, has de fer cas d’aquest noi, no veus que avui hi ha moltes meduses?
—Només estem jugant —respon la noieta
—Com et dius maca? I amb qui has vingut? —li pregunta un home.
—Hem dic Maragda i he vingut jo sola. A l’estiu, la costa es converteix en un lloc molt divertit, amb para-sols, infants que juguen i criden, gent que va i ve, i és distret de veure.
El noi se li apropa tot allargant-li el braç.
—Va, Maragda, surt de l’aigua i vine amb mi, que buscarem la teva mare.
—M’ha dit que està enfeinada i que no la molesti.
—Com que està enfeinada?
—Pots comptar que està tota untada d’oli, prenent el sol —salta, una altra tafanera.
—No, està fent el dinar —apunta la noieta.
—Què vius a prop? —demana el noi.
—No gaire, però jo soc molt ràpida.
—Tens una bicicleta?
—Ui, no! Ha, ha, ha!
Tant el xicot com els banyistes que la envolten, estan cada vegada més estranyats.
—Ràpid, surt de l’aigua! —crida el noi, en observar un banc de meduses gegants apropant-se, mentre intenta estirar-la del braç.
Però, contràriament a la seva petició, ella es capbussa i la mà del noi es queda agafant l’aire. De sobte, torna a aparèixer amb alguna cosa als braços.
—Hola, bonica! —fa la noieta, seient en una roca prop de la sorra, mentre acarona una medusa gegantina com si d’un nadó es tractés.
Tothom fa unes passes enrere, mentre el xicot les fa endavant, per mirar de sorprendre la noia, agafant-la per les espatlles, abans no succeeixi una desgràcia. Però, quan s’apropa, una visió el fa quedar immòbil. Els raigs de sol que travessen el líquid element, fan brillar les escates d’un cos llarguerut, que es mou sota l’aigua, al compàs dolç de les ones que es desfan en arribar a la sorra. La noieta, en percebre una presència a prop, es mou lleugera i es precipita de cap dins una immensa ona. Tot seguit, un cos blavós en forma d’aleta de peix, fa aparició durant un segon, per desaparèixer ràpidament entre l’escuma del mar.
