Escaldarium (inici)

Escaldàrium: 30 d’anys d’orgull calderí

> PUBLIREPORTATGE DE L’AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI

De quatre arreplegats a concentrar més de set mil persones a la plaça de la Font del Lleó. Trenta anys després des del primer Escaldàrium, 150 calderins i calderines organitzen la gran festa que ha fet història a Caldes de Montbui

IMATGE | El 1994 va néixer la primera Festa del Foc i de l’Aigua, una festa d’estiu proposada pels Diables, que ja dansaven amb la música de Solé. Un any després, s’hi afegien els ‘Amics de l’Aigua’. > ARXIU DEL BALL DE DIABLES 

 

“Probablement no ho entendreu, però jo aquí i així soc feliç” va publicar Magda Creus, en el seu perfil d’Instagram durant un simple assaig de l’Escaldàrium, l’any passat. Mentre era a la plaça, admirava amb atenció els moviments dels seus companys i companyes que recreaven les danses que configuren la Festa del Foc i de l’Aigua; la sentida manifestació cultural -en forma de festa popular- que explica l’origen de l’aigua termal a Caldes de Montbui. “I amb això ja en tenia prou. I mira que pot semblar burro això de tirar foc i ruixar la gent amb aigua, però és que l’Escaldàrium s’ha de viure per entendre el què desperta; un fort sentiment de pertinença -a la festa, a la colla, a la llegenda, al poble…- que ens connecta i que va directe a allò que ens és més profund a tots i totes nosaltres. L’Escaldàrium és casa”. 

Després de participar activament en l’organització de la festa des de l’inici, ara farà 30 anys, la Magda assumeix enguany la difícil tasca de coordinar tot l’univers Escaldàrium; aquest dilatat programa d’activitats culturals que se sumen a la festa i que contribueixen a fer-la més extraordinària a cada edició. Però no serà la primera vegada que assumirà un rol destacat durant la festa, ja que l’any 2012 va ser qui va estrenar la figura de direcció. “Des d’aleshores tinc un ritual el dia de l’Escaldàrium que aquest any espero poder repetir: quan tothom és a punt i sé que tot està controlat, necessito desaparèixer i anar a casa per asserenar-me. Em dutxo, em vesteixo de diable, i després ja baixo a la plaça preparada per a donar-ho tot!”. 

Ella no és l’única d’entre les més de 150 persones que fan possible l’Escaldàrium que minuts abans del ressò dels tabals necessita agafar aire i prendre posicions. “Amb els músics, ens citem a 2/4 de dotze a dalt de l’escenari, i jo necessito aquells minuts previs per observar amb deteniment la plaça, en silenci, i concentrar-me per tal que aquell monstre de set mil caps no se’m mengi en directe”. Per a Ramon Solé, l’Escaldàrium és un dels majors èxits de la seva vida, sent una de les persones impulsores, compositor de les danses i director de l’orquestra de l’Escaldàrium. “Quan veus tantíssima gent que hi està implicada, com es viu i se sent l’Escaldàrium, t’adones que -de manera col·lectiva- hem dotat al poble d’un element identitari que fa que la gent se senti orgullosa de pertànyer a Caldes. Davant d’això, només puc sentir-me’n immensament satisfet” reconeix Solé. I és que no és per menys. Les músiques de l’Escaldàrium s’han convertit en veritables himnes calderins que es coregen als pavellons esportius o que s’assagen com a exercicis de música a les escoles del poble. “Em passa una cosa molt curiosa -continua Solé- i és que s’han popularitzat tant les músiques de l’Escaldàrium que ja no les sento meves quan les toco, perquè pertanyen a la gent i, per a mi, aquest és el premi més gran”. 

Com amb les músiques, el decurs de les tres últimes dècades ha transformat aquella primera festa que va ser inventada per quatre amics amb ganes de gresca a una festa multitudinària que requereix un ampli coneixement especialitzat i una organització a gran escala que s’allarga gairebé tot l’any: “La festa ha experimentat un canvi bestial: des dels principis que la muntàvem en una mateixa tarda, a l’Escaldàrium actual on està tot controlat i supervisat, amb una direcció, amb mesures de seguretat i assajos pautats. Ha evolucionat d’una festa que fèiem per passar-ho bé una nit, a una festa que podríem dir que ja ha esdevingut un símbol destacat en el calendari festiu de Caldes. I a mi, això m’emociona i em posa nerviós a parts iguals”, reconeix Pep Gaspar, diable i membre de l’organització des del primer Escaldàrium. Com a testimoni directe d’aquesta capgirada, “m’emociona molt veure com allò que vam començar a crear fa 30 anys, avui mou milers de persones i és probablement la festa que més gent concentra a la plaça. Alhora, només sentir la primera nota se’m posen els nervis a mil per la responsabilitat col·lectiva que tot això comporta”. 

 

L’ORIGEN: UNA FESTA ENTRE AMICS 

L’any 1.994, el Ball de Diables va lliurar a l’Ajuntament de Caldes de Montbui un document on es presentava la Festa del Foc i de l’Aigua. Allà s’hi va escriure, “molt humilment” fa constar Pep Gaspar, la voluntat que es convertís en la Festa Major d’estiu, i malgrat no tenir res a veure amb l’Escaldàrium actual, moltes de les persones impulsores coincideixen a considerar aquella festa més o menys improvisada en l’embrió del que ha acabat sent l’Escaldàrium, 30 anys després.   

“Aleshores eren quatre amics de Diables amb ganes de fer festa” explica Creus. “Vam fer un seguit de coreografies de Diables, sense el component de l’aigua, i amb músiques molt senzilles que vam reproduir en un casset” hi afegeix Ramon Solé. En aquells temps, la ciutat de Manresa celebrava la ‘Mostra del Correfoc’, una mena d’exhibició amb música en directe on es mostraven els personatges i les bèsties que actuarien després. “Jo hi vaig assistir convidat per uns amics i vaig quedar al·lucinat!” reconeix Solé, qui explica que “en aquell moment ja ens plantejàvem evolucionar la festa i incorporar-hi l’aigua, però calia trobar la fórmula i aviat va sorgir la idea d’alternar ambdós elements” continua explicant. 

Així va ser com un any després, agents voluntaris d’ADF van proveir d’aigua la Festa del Foc i de l’Aigua: “Al càmping hi teníem treballant força monitors que estaven vinculats a la festa, i els vaig proposar utilitzar un dipòsit que encara tinc aquí” explica Josep Quiñones, del Càmping El Pasqualet, membre ADF de Caldes de Montbui. “El portàvem ben ple fins al centre de la plaça, i amb un parell de mànegues ruixàvem als assistents. Però aviat s’acabava l’aigua, i vam decidir connectar-ho a l’hidrant dels bombers”. Amb ell, els ADF van facilitar l’estructura i el material per gaudir de les danses d’aigua al llarg d’una desena d’edicions; un curt període que Quiñones diu haver gaudit al màxim: “Poder-hi ser va ser fantàstic, ens ho passàvem molt bé!” reconeix amb emoció. 

Amb el pas dels anys, la festa s’anava coent a foc lent i, aviat, en Pep Gaspar va proposar un canvi que esdevindria cabdal: “Una de les meves aportacions de les quals em sento més satisfet és la del nom d’Escaldàrium! Buscàvem un nom més curt i sonor, i va sorgir aquest en referència al Caldàrium, que és com es coneixia la piscina d’aigua calenta en època romana”. En paral·lel, l’any 2001 també va significar un moment clau, que va delimitar un abans i un després en la història de l’Escaldàrium. “Aquell any vam enregistrar el primer CD, i això ens va obligar a endreçar les danses i dotar-les d’una significació més gran; d’un relat coherent que, amb el temps, s’ha convertit en la llegenda tal com la coneixem avui” continua Magda Creus. En aquest sentit, hi afegeix Solé, “la publicació del CD va anar associada a una concreció de diversos elements fonamentals de la festa fins a assolir la forma essencial que ja ha perdurat en el temps”. 

 

L’ANY 2010: QUAN PREN LA FLAMA

Durant la primera quinzena, la festa va anar creixent a poc a poc. “És evident” diu Solé: “La gent no s’enganxa a una tradició des del minut zero, sinó que això requereix un temps”. Però arribats als anys 2010-2012, “l’Escaldàrium va prendre la flama, i des d’aleshores el creixement ha estat imparable” relata el músic, mentre explica que “en aquell període, l’Ajuntament va fer un esforç considerable de promoció i, de sobte, quan era dalt de l’escenari, vaig adonar-me de la gran quantitat de persones que es concentrava a la plaça”. 

La criatura va fer-se gran, i aquell important salt qualitatiu en el volum de públic assistent va obligar a prendre un seguit de mesures imprescindibles des de l’organització: “Coneixent la manera de funcionar dels diables fins a aquell moment, dubtàvem que fóssim capaços d’assumir-ho” descriu Gaspar. És en aquest context que va néixer el Consell Escaldàrium (amb representació de totes les entitats organitzadores i que més tard es convertiria en l’actual Comissió Escaldàrium), amb la corresponent figura de Direcció i, pocs anys després, complementada amb la figura de Coordinació. “Ens vam adonar que havíem creat un monstre, el qual ens encantava però que ja començava a adquirir unes dimensions desmesurades. D’aquí a la necessitat de crear subgrups que s’encarreguessin d’aspectes concrets i d’intentar pseudoprofessionalitzar cada àrea” continua Creus, primera directora i actual coordinadora de l’Escaldàrium. 

Entorn d’aquells anys, els ‘Amics de l’Aigua’ també van prendre una nova grandària. En el marc d’aquest procés d’especialització – just després de l’única edició que s’ha suspès a causa de la pluja-, els Bombers Voluntaris de Caldes de Montbui van oficialitzar la seva implicació en la festa com a responsables de l’aigua. “L’any 2009 vam fer una cosa impensable, que va ser entrar a la plaça amb el camió de bombers” expliquen Jordi Soler i Josep Llavall, caps dels Bombers Voluntaris de Caldes, els quals reconeixen que “va ser una primera edició molt improvisada, ja que no ens coneixíem la festa i des de Diables ens havien d’anar guiant en les danses”. Però amb el temps, “ens hem anat engrescant, i a cada any hem procurat innovar i aportar una major significació i espectacularitat a les danses d’aigua” continuen Soler i Llavall. D’aquí, per exemple, a la incorporació de l’Hidra, la bèstia d’aigua, que va inaugurar-se en l’any de celebració de la primera dècada dels Bombers a l’Escaldàrium, l’any 2019, coincidint amb els 25 anys de la festa. 

 

2019: LA FERMA APOSTA DE MUNICIPI

“Quan l’Isidre em va proposar la creació de la regidoria, vaig pensar que era l’aposta en ferm de l’Ajuntament per elevar l’Escaldàrium al nivell d’altres festes molt importants a Catalunya, com la Patum o l’Aquelarre de Cervera”. Pep Busquets és l’única persona d’entre totes les que han participat en l’organització que ha viscut la festa des de tots els àmbits possibles: “Primer hi vaig ser com a bomber, després amb els diables, alternant el foc i l’aigua, i com a coordinador durant els anys 2014-2019. Finalment, vaig assumir la regidoria de l’Escaldàrium; un repte que vaig adquirir amb moltes ganes i il·lusió”. Però l’esclat de la pandèmia va fer saltar pels aires tota la programació que ja estava definida per als quatre anys posteriors: “Inevitablement, la Covid-19 va obligar a un canvi radical en els objectius previstos, i la nova prioritat va ser procurar que la flama de l’Escaldàrium no s’apagués” reconeix Busquets, qui explica com totes les entitats organitzadores van treballar de valent per repensar un nou format d’espectacle. Així és com va sorgir la proposta del Concertàrium, “una iniciativa que va funcionar molt bé, tot i les circumstàncies”, defensa qui va ser el primer coordinador i regidor de l’Escaldàrium. 

 

I ARA, TOCA MIRAR ENDAVANT

“Fent un repàs de la història de la festa, del seu creixement exponencial arran de les millores que s’han anat incorporant i la suma de tantes persones implicades, t’adones que l’Escaldàrium no té sostre i que continua creixent, com ho ha demostrat el Judici o les dues primeres edicions del Templàrium” apunta Pep Busquets. La continuïtat i l’estat de bona salut d’aquesta festa, la més sentida pels calderins i calderines, només és possible gràcies al compromís altruista de totes i cada una de les persones que són membre de les entitats culturals que hi treballen durant tot l’any. “És imprescindible que això no canviï mai -continua Busquets-, perquè el veritable motiu del gran èxit de l’Escaldàrium és el voluntariat de les persones que el fan possible. De manera que qualsevol futur govern municipal ha de procurar cuidar aquestes entitats que, al final, són les persones que porten el veritable pes de la festa per l’estima que senten vers el seu poble”. 

Actualment, l’Escaldàrium l’organitzen el Ball de Diables, els Bombers Voluntaris de Caldes de Montbui, l’Associació La Forca, l’orquestra de músics dirigida per Ramon Solé, i l’Ajuntament de Caldes de Montbui. Amb la festa consolidada, totes elles treballen plegades en nous reptes que es plantegen d’ara endavant: “Cal treballar per evitar externalitats negatives o que hi hagi gent de Caldes que se’n pugui sentir exclosa per l’assistència multitudinària de persones. Cal fer-la accessible a tothom, també als infants -continua Pep Gaspar-, i ser capaços de trobar altres fonts d’ingressos i patrocinis per poder-la fer créixer, però de manera sòlida i sostenible. I que per molts anys puguem continuar omplint i fent vibrar la plaça”. 

Sigui com sigui, l’Escaldàrium ja és patrimoni de Caldes de Montbui. No pertany a Ball de Diables, la colla d’on va néixer el primer prototip. Tampoc pertany als Bombers Voluntaris, ni a l’Associació La Forca, ni tampoc a l’Ajuntament. “L’Escaldàrium és una manera d’explicar a través de la cultura popular com som els calderins i calderines; una forma de connectar amb la nostra història i el nostre ser com a municipi” apunta Isidre Pineda. Per tant, continua l’alcalde, “es tracta d’una autèntica festa de poble on tots i totes els calderins i calderines ens hi sumem a cada any amb molt d’orgull”. 

 

Escaldarium aigua

Escaldarium (inici)

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss