En el fil d’una frase de caràcter filosòfica, m’ha donat peu a rumiar sobre el transcurs del temps i a la seva comprensió. Diu el següent: «Si no ens interessem de ben a prop, d’això que anomenem com a present, o per l’any, el mes, el dia, l’hora i el segon, no el comprendrem. Just, un segon abans del present es trobava el passat i un segon després ja és futur. Per tant, el present no existeix. I si no hi ha present, a llavors és difícil de parlar de passat i de futur». A raó d’aquesta reflexió, la representaria amb la idea grega d’antany i anomenada com a “tempus fugit” i on l’atenció és fixar-la en un simple rellotge de sorra.
És fascinant, sorprenent i captivador, el fet d’entendre el passat, el present i el futur com a denominacions que delimiten els contorns de la clara noció i percepció del temps; doncs, és per les comissures d’aquests modes temporals, on les vivències d’avui, s’esdevenen l’endemà, part del passat. Així, la idea d’impermanència queda reforçada. I queda palesa l’obvietat que el temps, passa per a tothom; ens trobem sotmesos en aquesta mena d’epidermis imaginària i on transiten infinitats d’instants viscuts que projecten ombres. En el mateix fil, posaria en el seu context, una de les raons provinent d’un vell conegut i que m’ho exemplificava amb una mena de metàfora quan arran de percebre la fugida dels anys; ho descrivia alhora en què s’encenia un llumí a la foscor de la nit, deia; que amb aquella ínfima il·luminació també es configurava tot un micro univers.
De fet, en aquesta direcció, un reconegut estudiós del cosmos, ja havia reiterat que l’univers és; el que fou, allò que és, i el que serà… A banda d’aquestes visions de caràcter filosòfiques, assenyalaria també l’opinió d’un escultor; que elaborava obres gegantines de ferro i les quals les instal·lava arran de mar; així, desafiava el pas del temps i que fonamentava el fet de viure, amb la d’estar entremig del passat i del futur i sense solució de fugida.
En base amb aquestes premisses, de segur que la clau de tot plegat, és la d’ensopegar de manera personal, l’equilibri just i idoni, d’estar amb més concordança amb la frase principal i que pretén afavorir el present. Per això, m’avindria a enllaçar aquestes peculiars meditacions, amb la música de Händel i que l’emmarcaria com a colofó final i gaudint de la composició: “Ombra mai fu”.
