Pol Montserrat

Amb les olimpíades de Los Ángeles 2028 a l’horitzó

> Albert San Andrés 

Pol Montserrat és un atleta invident de 17 anys del Club Atlètic Calderí que entrena a Torre Marimon

IMATGE | Marc Parada i Pol Montserrat entrenant en la pista atlètica de Torre Marimon. > A. SAN ANDRÉS 

 

Té només 17 anys i és invident de naixement. Ha buscat preparar-se d’una de les maneres més complicades possibles en l’atletisme. El Pol Montserrat és un jove calderí que competeix en distància de fons i ho fa en disciplines de terra, on existeix una major dificultat pels atletes cecs per les irregularitats en el terreny. Ho fa per diversió, però amb les olimpíades paralímpiques de Los Ángeles 2028 en la ment i com a meta.

“De petit m’agradava molt córrer. Jo era un nen cec que es donava hòsties amb totes les coses. Soc cec de naixement amb una resta de llum. Vaig començar a fer atletisme amb l’ONCE i baixava cada dimarts a les pistes de l’Hospitalet Nord, fins que després d’uns anys vam parlar amb el Santi Cijes del Club Atlètic Calderí i vaig començar a entrenar aquí a Torre Marimón” explica el Pol, amb una veu profunda, que bé li valdria per a presentar un programa de ràdio. És un adolescent però parlant amb ell es veu que té les coses clares i les metes marcades, requisits sense els quals seria difícil aconseguir les fites esportives com les que s’han marcat juntament amb el Santi, president del club.

A la Torre va començar a entrenar fa uns tres anys, guiat pel mateix Santi. Entrenaments curts de tres quilòmetres que van anar allargant progressivament fins als set. Va ser llavors quan el Marc Parada, membre del club, es va oferir per a fer-li de guia i des de llavors competeixen en campionats de cecs de la FEDEC (Federación Española Deportes para Ciegos), tot i que s’entrenen en curses obertes a tothom. Ha participat en milles, curses populars i diversos cros. Toledo i Segovia són les dues ciutats on es fan campionats adaptats dos cops l’any, únic lloc a nivell nacional on pot comparar els seus registres amb la resta d’atletes invidents.

En la rutina diària, “el Marc em recull a casa i venim a rodar a Torre Marimon. Depenent de l’entrenament escalfem 3-4 quilòmetres i després patim el càstig que el Santi ens hagi preparat”, somriu, mentre que el seu tècnic li dona un polín per a refrescar-se de l’anomenat estiueig de Sant Miquel. L’envejable paisatge també els facilita una mica d’ombra, un aspecte rellevant, ja que en les pistes convencionals normalment no hi ha.

Entre ells hi ha una complicitat extrema i les bromes són recurrents. El seu entrenador, però, es posa seriós quan parla de reptes: “ja competeix amb els grans i s’han de buscar metes superiors. Ara ja competirà en absolut i ha de pujar de nivell. Tenim molt temps per arribar a la meta marcada dels jocs olímpics, perquè té molt marge de progressió. Les mínimes són exigents, però ho pot aconseguir”. Mentre el Santi parla, el Pol esmicola un petit somriure, com si el que està explicant fos una utopia. Amb els peus a terra, el corredor explica que “a curt termini, l’objectiu és millorar i intentar rebaixar la marca en la milla i ho intentaré ara en la Milla de Caldes. A llarg termini, amb el Santi hem plantejat arribar als 5.000 m dels jocs de Los Ángeles, però per això s’ha d’aconseguir estar en la marca mínima i no és fàcil”.

El triumvirat d’atletes calderins el completa el Marc, guia del Pol des que entrena aquí. És els seus ulls sobre la pista i la seva funció és la de marcar-li ritmes, obstacles i traçades. Agafats a un llaç, els dos atletes es coneixen a la perfecció d’ençà que van començar a conviure esportivament. “Em fa fer entrenaments que jo sol no faria. En dies que et quedaries a casa, surts i a sobre acompanyat, que és tot un luxe. M’he hagut d’adaptar al seu nivell per anar amb la màxima sincronització possible. Estar amb ell també m’ha fet millorar” remarca el guia.

Entrenar als terrenys de l’IRTA no és com fer-ho en una pista d’atletisme. Aquí poden trobar forats, pedres o branques pel camí, el que li dona un afegit de dificultat del qual treuen profit. “Entrenem en un escenari més complicat que en condicions normals, això fa que després en pista sigui molt més fàcil i el Pol pugui anar molt més ràpid” explica el Marc, que considera que “la meva tasca és fàcil. El Santi l’entrena i jo el guio. Entrenar amb ell m’obliga a sortir a córrer diversos dies a la setmana i també em va bé a nivell personal. Al principi és tot una mica estrany ja que t’has de coordinar, però després t’adaptes al seu ritme i a la seva exigència i és molt divertit”. “Encara es posa nerviós quan hi ha curses” diu somrient el Marc, que assenyala els cons que marquen els 400 metres equivalents a una volta en una pista reglamentària. A Caldes no hi ha pista reglamentària, una reclamació històrica del club calderí. “Aquesta fa 250 metres i tracem més corbes i d’angle més tancat per a completar els 400. Tot això el fa agafar més tècnica per a volar després sobre el tartà”.  

I és que, normalment, els atletes invidents entrenen en curses d’asfalt, ja que competir en circuits homologats és molt més fàcil, tot i que carrega més les cames. Ell ho fa al terreny que té cedit el CA Calderí, amb l’avantatge de poder carregar menys la musculatura i adquirint un avantatge superior per a quan participa sobre pista de tartà. “Fa més curses de cros, que són més dures i tenen més riscos. El terreny és irregular, hi ha traçades marcades, pedres, forats i és un factor que pot provocar més lesions. Tot això no és gens fàcil, però el Pol ho fa fàcil i t’ho fa fàcil. S’adapta a tot” explica Cijes. “El Pol és un exemple i un referent de superació per a tothom. Fa veure a la gent que si vols, pots. És un esport dur però que, al final, el pot fer tothom. Tenim el plaer de tenir-lo i d’anar veient com millora dia a dia” conclou.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss