Convindria deixar alguns texts en repòs durant un temps. Això, forma part d’un protocol que practiquen les persones que tenen per costum d’escriure coses… A l’escala professional, era just això, que l’escriptor George Perec ho expressava en el seu llibre amb el títol: Nací. I ho duia a terme molt sovint, prenent apunts de la quotidianitat que l’envoltava.
Per exemple, observant a una dona passejant junt amb el seu gos en un parc. Aquestes i altres situacions semblants i comunes, quedaven apuntades en un paper i les quals, guardava ben plegat a dins d’un sobre segellat. En aquest aspecte, diria que s’esdevenia amb aquest exercici, un assaig de caràcter literari i que potser, era per tal d’afavorir el pas del temps en benefici de les frases. I també, per comprovar el text en qüestió, de com havia evolucionat en el seu transcurs a la memòria.
Així, es podria caure en el parany, de comparar com si d’un vi que estigués en repòs i madurant en la profunditat i la foscor d’un celler. En definitiva, queda clara la idea, del fet que allò que ens envolta, més aviat que tard, s’acabarà transformant. M’ha quedat el dubte, de si G. Perec va obrir algun dia aquell sobre on va dipositar els deguts apunts quotidians. O si, al final, va quedar dissolt en alguna narrativa.
En aquesta línia, sé que l’escriptor tenia el costum, d’anar a una cafeteria i una vegada assegut, apuntava en un paper i talment com si fes un inventari, tots aquells elements que conformaven la decoració del local, junt amb els estris corresponents. Era evident, doncs, que anava a copsar el detall de les coses. Terme aquest últim, d’un llibre que l’autor va anomenar el seu dia: Les coses. És oportú reiterar, que és en el detall, on està o habita el veritable gust perles coses.
Mai s’hauria d’extraviar la clau que obre tots els panys, de tots aquells calaixos emplenats d’apunts de la descripció d’una realitat que a voltes, se’ns presenta nua i presumida.
