D’instants vinents i llunyans
- 04/04/2023
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 4
> Santi Torruella A. (març, 2023)
El passat dia u de març, us esmentava de la conjunció d’uns planetes. Es tractava de només Venus i Júpiter. La veritat, el planeta Mart, estava el marge d’aquell fet astronòmic. Confio així, en les meves disculpes en fer-vos destacar aquesta fe d’errades. Seguin el fil a l’entorn planetari i les colossals dimensions inimaginables. Obro un breu viatge en el temps. I és en concret, cap a la música la dècada dels anys vuitanta.
Arran d’un grup de l’àmbit de la música popular, anomenat Mecano, no s’estaven tampoc de contemplar el firmament, component una cançó al voltant de Venus. En la tonada melòdica de la lletra continguda d’una certa poesia i alhora metafòrica, replicava: “¡Dejalo ya sabes que nunca has ido a Venus en un barco!” La frase és prou estoica i eloqüent, que em remet a la d’Epítet quan deia que: “Recorda que algunes coses depenen de tu i altres no”. I potser sí, el títol d’un llibre de l’autor Jonh Gray i el qual, fa ressaltar la llunyania de la comunicació amb una frase: “Els homes són de Mart i les dones són de Venus”. Arribat en aquest punt, és quan s’ha de trencar una llança en favor del planeta blau que habitem. “Because” es preguntaven en plena joventut Lennon i McCarney. Ambdós, ho expressaven amb uns acords, inspirats d’un rere fons de la música de L.V. Beethoven i de la sonata reconeguda com: “Clar de lluna”. I és just dir, d’aquest emblemàtic músic i del qual, s’ha especulat l’origen del seu traspàs a l’edat de cinquanta-sis anys. Ha estat per mitjà de l’anàlisi d’un floc de cabells que fins al present, s’havien conservat; a través d’aquests, s’esdevindrien la lectura de les seves aficions etíliques. Lluny dels resultats i de la mítica personalitat de la música. Amb l’únic que no hi ha cap dubte, és que la verdadera complicitat que tenia Beethoven era amb el piano. El músic sabia en vida i salvant les distàncies, que potser, seria per mitjà d’aquest instrument que de segur, s’enllaçaria amb la possibilitat d’esdevenir immortal. És lògic de caure en el parany, que això només es produiria just per mitjà de les audicions futures de la seva música. I com és el cas particular, reitero aquesta sonata número catorze, on els acords tan peculiars de “Clar de lluna”, continuen fent un viatge cap a l’infinit. O bé, qui sap a on! El marge d’això, hi ha coses que van més enllà de la música. I és el fet, de tractar amb les relacions personals. Aquestes sí que són definides. Sobretot, aquelles que cadascú conrea en transitar per la vida i fa perdurar en el transcurs dels anys. Però com és ben sabut, re d’això esmentat, no ens ve donat tal qual, ni de bon tros, cau del cel! Doncs, diria, que dins de les persones subsisteixen infinitats de mons personals i intransferibles, talment com maneres de percebre, sentir o llegir la realitat. És obvi, també de reiterar allò que s’ha dit un munt de vegades; que hi ha altres mons, però que estan en aquest!, el planeta blau. Retorno a l’arpegi del tema: “Because”. I, ¿per què és blau? Caldrà esbrinar-lo dins d’un desordre. I talment, seria bo, de tenir alguna referència equilibrada, sobre el món on vivim. Això mateix, ho definia l’escriptor José Saramago quan deia; que tot i ser caòtic, en el món existeix un ordre per desxifrar. Tal qual. En aquesta línia, seria bo de pensar, que els homes i dones sortissin respectivament, del planeta Mart i Venus i que, d’una vegada per totes, aterressin a l’espai terrenal. Em remeto de nou, a l’objectiu filosòfic dels estoics i en el qual, recomanen el fet que cadascú, es converteixi en millor persona. O bé, de transmetre de manera pròpia o personal, la millor versió que posseïm. Caldrà tenir en compte, que la tasca en qüestió, no s’esdevé gens fàcil. Perquè alhora s’ha de viure en cada instant, també s’haurà de procurar de fer-ho de la millor manera possible i a dins del caos tan característic d’aquest món. Doncs, el temps vital i del qual disposem, s’esdevé molt limitat. Tant, com les llàgrimes contingudes de l’actriu lngrit Bergman a l’emblemàtica pel·lícula “Casablanca”. I en especial, a l’escena quan al voltant d’un pianista, ella li demanava amb discreció: Sam, canta-la altra vegada i de nou. I sense més ni més, comença la tonada de: “As time goes by” (A mesura que passa el temps).
Fa l’efecte que per mitjà d’aquesta cançó, els protagonistas configuraven la seva vida, amb la remembrança i l’anhel, d’un temps vinent millor.
