Caleb

“Soc una persona transgènere, i està bé”

> Ivette Hijano

Amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBIQ+ i de la lluita per a la igualtat de drets i oportunitats més enllà de la procedència, religió, color de la pell, orientació sexual o identitat de gènere, reivindiquem amb en Caleb el respecte a la diversitat

IMATGE | Ser i sentir amb llibertat i acceptació. En Caleb es mostra per primera vegada en públic per realçar la lluita del col·lectiu LGTBIQ+. > Q. Pascual

 

 

“Vaig arribar a un punt què m’estava allunyant tant de mi mateix que ja res tenia sentit. Feia el pas o la meva vida acabaria malament”. En Caleb va decidir començar la transició de gènere tan sols fa un any. Ara en té 41 i diu sentir-se tan alliberat que només lamenta no haver pres la decisió molt abans.

A casa és el petit de quatre germans en una família resident a Caldes de Montbui. El seu naixement va ser especialment celebrat per la mare, que després dels primers tres fills “estava molta il·lusionada en què arribés la nena, per fi!” explica ell. Però la disfòria d’en Caleb va començar a treure el cap molt aviat, servint de greu entrebanc per al compliment d’estereotips i d’identitats normatives: “La mare explica que amb només dos anys ja no em deixava posar vestits. Recordo molts episodis on la mare m’obligava vestir amb faldilles i no ho suportava. Li suplicava vestir amb pantalons per poder sortir al carrer, sinó no em veia capaç”. Al llarg de la infantesa, compartint el joc amb més nens que nenes, en Caleb sentia que no era capaç de fer segons quines coses que li eren atribuïdes per la seva condició de gènere, i no entenia el motiu: “Crec que la gent pensava que era tímid o que tenia vergonya, i per això m’animaven a fer allò que s’esperava de mi pel fet de ser nena. Però el que veritablement sentia era un rebuig absolut, un malestar impossible d’explicar que ni jo mateix entenia”. I entre la incomprensió, el desgavell d’un terrorífic conflicte intern i créixer sentint que no encaixes en “el grup que diuen que et pertoca”, arriba l’adolescència amb la seva irrefrenable transformació física i l’explosió de l’impuls sexual: “Recordo que la meva veïna estava feliç perquè li creixien els pits i per a mi era el pitjor del món. Aleshores no tolerava que la gent em veiés físicament, per això mai em canviava al vestuari de noies. A ple estiu, recordo vestir amb una jaqueta negra per dissimular els pits i vaig decidir rapar-me el cabell en contra del què opinaven a casa. Ara reconec que era disfòria, però aleshores no ho sabia. Lògicament, vaig patir depressió en aquella època, i quan vaig ser més gran, vaig decidir viure lluny per fugir d’un món on no podia respirar”.

Los Angeles, Mèxic … en Caleb ha viscut llargs anys de la seva vida lluny del poble i l’entorn que l’ha vist créixer. Tanmateix, allà tampoc res va ser fàcil: “He viscut infinites situacions de LGTBIfòbia només per la meva aparença física o per anar acompanyat de la meva parella, d’una altra noia: des de persecucions en cotxe, a haver de marxar d’un local per no voler-me atendre o endur-me una bona empenta a un aeroport, mentre la gent de l’entorn feia com si res. Això costa molt de digerir i fa que et preguntis com una persona ha sentit l’impuls d’impactar-me amb totes les seves forces, només per portar el cabell curt o vestir d’una manera determinada. I crec que la resposta és la por a allò que és diferent; allò què desconeixem perquè ha estat massa temps invisible”.

 

“Vaig començar a caure en picat. No podia continuar vivint la meva vida per fer feliç als altres, així que vaig començar demanant ajuda. Ara penso que si hagués sabut que aquesta era la solució a tot el que he passat aquests anys, hauria pres la decisió molt abans”

Caleb

 

Créixer en un entorn amb molt pocs referents LGTBIQ+, en una època amb poca informació i cap atenció o sensibilització amb les persones del col·lectiu. En Caleb va trobar la força per sobreposar-se a la “por a la soledat, al rebuig i a no ser acceptat” després d’haver interioritzat amb gran intensitat el model d’educació rebut en l’entorn familiar i social més immediat: “Després d’acumular tants desajustos emocionals, vaig començar a caure en picat. No podia continuar vivint la meva vida per fer feliç a la resta, així que vaig començar demanant ajuda. Vaig trucar al meu metge de capçalera, vaig iniciar les sessions amb la psicòloga i vaig començar el tractament hormonal”.

Només fa un any que en Caleb va començar el trànsit de gènere, sentint el suport de persones amb qui comparteix situacions similars i, en especial, de les persones professionals, treballadores públiques i de l’atenció sanitària que el segueixen atenent: “Tenim un servei públic que val molt la pena” reconeix. I a l’espera de progressar i sentir-se més reforçat, emocionalment més fort, “he decidit deixar un temps i posar certa distància amb el meu entorn per tal que tothom faci el seu procés, i alhora centrar tota l’atenció en mi”.

En Caleb ha tornat a la vida i només lamenta no haver-se decidit abans: “Si hagués sabut que aquesta era la solució a tot el que he passat durant tots aquests anys, ho hauria fet de seguida, sense pensar-m’ho. Per això cedeixo aquesta entrevista i exposo la meva història, tot i ser-me difícil. Perquè si qualsevol persona, tot i passar per un procés diferent del meu, se sent identificada amb el que explico, haurà valgut molt la pena. Potser aquesta persona no s’adona del que li passa o creu que encara no és el seu moment, però cal visibilitzar la diversitat i cultivar una realitat on estigui bé ser com cada persona vulgui. Que tothom tingui en compte que existeix aquesta possibilitat, la transsexualitat, perquè a mi és el que més em va costar d’acceptar. Sí, soc una persona transgènere i està bé. No tinc l’obligació de complir amb cap identitat imposada, simplement ser i sentir com necessito fer-ho”.

 

Caleb 3

Caleb 2
IMATGE | Canviar de perspectiva i de mirada per entendre i normalitzar altres realitats. Fer visible allò que ha estat ocult durant tant de temps és un somni no fet realitat per a moltes persones, a les quals els costa la vida o la seva felicitat. En Caleb n’és un exemple, i per primera vegada des de començar la transició de gènere es mostra -amb una valentia admirable- al poble que l’ha vist créixer.> Q.PASCUAL

 

 

DOS ANYS DE PUNT SAI
Des del juny del 2020 que la vila de Caldes compta amb un Punt SAI, ubicat a l’Espai Jove El Toc (T. 93 865 46 55/ 674 32 35 78 o sai@caldesdemontbui.cat). “Aleshores vam ser un municipi pioner, ja que no és d’obligat compliment per als municipis de menys de 20.000 habitants” reconeix la regidora d’Igualtat i LGTBIQ+, Ángeles Llive. “Però la seva implantació al municipi va significar una clara aposta de govern i de la regidoria per oferir aquest servei bàsic a la ciutadania”.

El Servei d’Atenció Integral LGTBIQ+ (SAI) ofereix informació i assessorament sobre la diversitat sexual i de gènere, així com l’acompanyament a persones LGTBIQ+ en processos personals d’identitat de gènere, orientació sexual i expressió de gènere. “El SAI és un espai segur on poden venir les persones del col·lectiu -de qualsevol edat-, les seves famílies o qualsevol persona interessada per assessorar-se i rebre acompanyament en el seu curs vital” apuntava Carme Ortega, responsable del Punt SAI de Caldes, en una entrevista l’any passat. De fet, en Caleb ha estat una de les primeres persones usuàries que, després de conèixer el servei i pocs mesos després de començar a transitar, va decidir apropar-s’hi per tramitar el canvi de nom en la Targeta Sanitària. “De seguida vaig comprovar que és refugi, un espai on et sents acollit i escoltat. Allà sí que els importa la teva història, la teva situació personal i t’adones que, en aquests contextos, hi pots abaixar la guàrdia”. De fet, reconeix en Caleb, “va ser molt bonic compartir amb ells el moment de veure per primera vegada el meu nom escrit en un document identificatiu”.

Tramitar el canvi de gènere en documents oficials ha estat fins ara força més complicat, però des del passat 27 de juny que la Llei Trans permetrà l’autodeterminació de gènere, és a dir, el canvi de sexe en el Registre Civil sense la necessitat d’un informe psiquiàtric -que reconegui la disfòria de gènere- ni tractament mèdic de com a mínim dos anys. Aquest gran avenç en matèria de drets fonamentals (només aplicable en persones majors de 14 anys) significa la despatologització definitiva del col·lectiu -reconegut per l’OMS- i, per tant, deixar de considerar la transsexualitat una malaltia mental. “Tot el que sigui visibilitzar la diversitat i trencar amb prejudicis és molt important. També ho és que persones cisgènere reconeguin i normalitzin la transsexualitat. I això és bona part de la feina que fa un espai com el SAI” segueix Caleb.

A Caldes de Montbui, només han estat tres les persones ateses en el Punt SAI en aquest darrer any. Tanmateix, “valorem molt positivament el servei, perquè no valorem la quantitat sinó la qualitat del servei adreçat a totes aquelles persones que ho necessiten, i també a aquelles altres que s’hi apropen per demanar informació o conèixer el servei” apunta la regidora. Com en anys anteriors, la regidoria d’Igualtat ha seguit treballant en la visibilització del servei i el seu desplegament en els instituts de la vila. “Aquest any, però, hem fet una passa més enllà i per primera vegada hem tingut l’oportunitat d’entrar a les aules i adreçar als i a les joves un missatge clar i contundent; explicar-los els serveis que presta el Punt SAI, que està a l’abast de qualsevol persona, i de la importància de recomanar-lo a aquelles persones que estiguin patint qualsevol violència masclista, de discriminació sexual o d’identitat de gènere” segueix Llive, qui diu haver sortit molt reforçada d’aquestes xerrades amb els i les joves de Caldes.

 

Llive SAI

IMATGE | la regidora Ángeles Llive en una de les visites als instituts, aquest curs. > CEDIDA 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss