carnicero Toquio

Núria Carnicero: “Viure una experiència així és espectacular”

Ha fet història en els Jocs Olímpics de Tòquio després d’aconseguir l’or com a fisioterapeuta del campió d’escalada Alberto Ginés

IMATGE | Núria Carnicero amb Alberto Ginés, després d’aconseguir el primer or olímpic en la prova d’escalada a Tòquio 2020.> CEDIDA

 

La calderina Núria Carnicero forma part de l’equip olímpic d’escalada del Comité Olímpic Espanyol que aquest estiu ha fet història als Jocs Olímpics de Tòquio, després d’aconseguir el primer or olímpic de l’especialitat, guanyat per Alberto Ginés. Carnicero és la fisioterapeuta d’aquest jove campió extremeny de 18 anys.

Graduada en fisioteràpia el 2013, és fisioterapeuta en un centre especialitzat en l’extremitat superior i de la mà a la ciutat de Barcelona, a més de ser docent en cursos de postgrau en la universitat. No havia anat mai a uns Jocs Olímpics, tot i que porta des del 2009 participant en competicions internacionals i treballant amb Ginés des del 2019 de forma específica, per a preparar la cita olímpica.

 

Carnicero Toquio

IMATGE | Núria Carnicero amb el campió olímpic Alberto Ginés, en la Vila Olímpica de Tòquio.> CEDIDA

 

Com arriba una calderina a formar part de la Selecció Espanyola d’escalada?

Durant l’època d’estudiant, un dels meus esports favorits era l’escalada en roca, que vaig començar a practicar amb el meu germà gran Pau. Això va despertar-me el desig d’especialitzar-me en l’extremitat superior, ja que les lesions en aquest esport es donen generalment en aquesta topografia. Un cop acabats els estudis vaig començar a treballar en un centre de referència en la fisioteràpia d’escalada i el seleccionador espanyol es va posar en contacte amb nosaltres per a formar part d’aquest projecte.

 

Com has viscut l’experiència olímpica a Tòquio?

Ha estat un estiu molt intens i molt bonic. Com ja ha explicat l’Alberto, l’entrenament en territori espanyol és molt difícil i l’equip tècnic i el seleccionador espanyol, David Macià, havia plantejat els últims mesos d’entrenaments competint en totes les proves juvenils i de la copa del món. Des del mes de juny havíem estat entrenant juntament amb altres esportistes espanyols, principalment a Àustria, França i Suïssa. L’experiència a Tòquio no només van ser els 10 dies allà, sinó tot el seguit d’actuacions europees que van precedir al vol a les olimpíades. Una experiència així és espectacular.

 

“Som un equip tècnic petit i amb pocs recursos. Des de la humilitat hem aconseguit una fita molt gran que marca un nou inici d’un cicle olímpic”

 

Com va ser la tornada a casa després de guanyar i com ho valores ara que han passat uns dies?

Va ser una mescla d’emocions i cansament per totes les setmanes fora i l’eufòria per la medalla, que va ser sorprenent i inesperada. Ara que han passat uns dies ens adonem de la importància que va suposar i de l’experiència olímpica, que serà inoblidable.

 

Què és el primer que vas sentir en veure guanyar a Alberto Ginés?

En primer lloc, alleujament. Ostres ja està! Hem acabat i hem aconseguit una cosa molt gran! Però acte seguit va ser admiració i respecte ple cap a ell i per l’equip que han format amb el David Macià, que ha fet un treball espectacular durant molts anys i especialment intens i sacrificat durant els últims mesos.

 

Què és el que més destacaries d’un campió com ell?

L’esforç diari, la feina feta dia rere dia durant molts mesos. La perseverança, no decaure tot i haver tingut moments molt durs. No ha decaigut i ha aconseguit arribar al punt més alt on pot arribar un esportista: aconseguir un or olímpic.

 

Un or olímpic que és la culminació d’una dura trajectòria. De quina manera feu vostre aquest or, tot el cos tècnic que acompanya a l’esportista?

Per a nosaltres és un regal. Som un equip tècnic petit i amb pocs recursos. Des de la humilitat hem aconseguit una fita molt gran que marca un nou inici d’un cicle olímpic. Hem demostrat que es poden aconseguir coses molt grans amb pocs recursos i hauria de servir de motivació per a nosaltres i per a la resta d’esportistes que han viscut de prop l’experiència de l’Alberto.

 

Com l’entrenador, el físio és una part molt important de l’equip, però que de portes enfora potser no es valora ni es coneix tant. Quina creus que és l’assignatura pendent?

En aquesta selecció no existia la figura del físio anteriorment, va ser Macià qui la va incorporar i va apostar per aquest rol. La feina d’un fisioterapeuta en un equip així és important i no pot passar desapercebuda. L’assignatura pendent és la d’empoderar-se i fer-nos valer per omplir els espais que la professió no ha pogut i fer-la més coneguda i gran.

 

La covid-19 sembla que ha enrarit molt l’ambient. Us queda l’espina clavada en no poder viure el moviment olímpic en tota la seva esplendor?

Certament no. Hem viscut uns jocs històrics marcats per la Covid, amb grades enormes buides i part de la població nipona en contra de la seva realització, però l’experiència és indescriptible encara que hagin estat diferents. No ho canviaria per res.

 

Amb un any d’endarreriment, què has hagut d’adaptar en la rutina de l’esportista per arribar al 100%?

El confinament va provocar una gran davallada en l’entrenament de l’Alberto. Els mesos següents de tornar a la càrrega comportaven un alt risc de lesió. Es va haver de garantir que fes un bon treball en matèria de prevenció de lesions amb fisioteràpia, exercicis i rutines. Es va dur a terme de forma coordinada amb Óscar Escalante, el seu preparador físic al CAR de Sant Cugat.

 

Com és la feina amb atletes olímpics i d’alt rendiment?

És una feina molt bonica. La pressió i el calendari se’t tiren a sobre i li dediques més hores de les que voldries. Quan després d’un bon resultat o una sessió, un esportista et fa una abraçada o et dona les gràcies, t’adones que tot l’esforç ha valgut la pena.

 

Què canvia en la fisioteràpia a l’alta competició?

El fisioterapeuta i la resta de l’equip tècnic ha d’estar molt alerta al més mínim detall en molts aspectes, com el descans, rendiment o el seu estat òptim o que una petita molèstia es pugui convertir en una lesió. Un físio es converteix en una peça clau en l’acompanyament de l’esportista, ja que la competició és un moment que es viu amb molta intensitat.

 

Quines expectatives tens de cara a París 2024?

M’encantaria poder anar. Espero poder seguir fent bé la meva feina en aquests anys, de manera que l’equip tècnic segueixi comptant amb la meva presència.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss