Diuen els experts en dret que ens queden com a mínim deu anys perquè es resolgin els 70 procediments derivats del procés. Això vol dir les querelles, les instruccions, els judicis i la cascada de recursos que tot plegat genera i generarà. Deu anys anant bé i sent optimista, perquè ara com ara això no afluixa.
Ciutadans, Vox i el PP segurament tenen més pràctica a escriure denúncies i tenen més traça a anar a la fiscalia o al jutjat de guàrdia que a celebrar convencions i fer reunions polítiques. El despropòsit és tan gran que quan es pugui analitzar amb prespectiva molts s’estiraran els cabells; i és que només fent un exercici de sentit comú ja es veu que fa estona que hem perdut el nord: inhabilitar un president de la Generalitat per tenir penjada una pancarta a favor de la llibertat dels presos al balcó del Palau és totalment absurd i fora de lloc. Una inhabilitació que arriba després que hagi entrat en acció un altre actor politicojudicial: la Junta Electoral (tant la provincial com la central). Un òrgan administratiu del qual havíem sentit a parlar poc i que ara s’erigeix com un element més d’aquest desolador panorama. Una que arriba perquè hi ha algú com Ciutadans que ho denuncia. Un partit que s’omple la boca amb la fractura social creada per l’independentisme i ells no fan res més que enterbolir i torpedinar la convivència a força de denúncies i calúmnies.
Lamentablement aquests dies estem assistint a un altre dels judicis del procés, en aquesta ocasió contra el major Trapero, la intendenta Laplana i les excúpules policial i d’Interior. Es fa al sòrdid i desangelat polígon industrial de San Fernando de Henares, on l’Audiència Nacional té una seu reservada per a les macro causes. No hi ha cap explicació, ni cap argument coherent que justifiqui la celebració del judici allà enlloc de fer-lo al centre de Madrid, a no ser que siguem malpensats i sospitem que això ja comença a ser part del càstig.
I és que crec que a hores d’ara tothom té clar com les gasta l’Estat amb qui gosa desafiar-lo i de quins mecanismes disposa.
ERC fia el futur i la llum al final del túnel a la fràgil taula de negociació que de moment ha permès Sánchez ser president. I és que, com va admetre el vicepresident Aragonès, no hi ha res més on agafar-se. Esperem que el Govern espanyol estigui a l’altura del repte perquè ja fa molts anys que tenim la troca massa embolicada i això no és de franc.
