Pujada a El Farell

Pujada al Farell: la història d’un repte

Després de quatre anys d’absència, van tornar a bramar els motors en la XIX edició de la prova

IMATGE | Cotxes, motos i karts es van donar cita a les quatre primeres edicions de la Pujada al Farell de finals dels anys 60. > CEDIDES

Quan qualsevol amant dels esports de motor sent parlar de la Pujada al Farell, un somriure maliciós li envaeix el semblant. Pocs d’ells –de nosaltres- han deixat passar l’oportunitat de cronometrar-se al tram de la BV-1243 un matí de diumenge, una idea que ja va sorgir el 1965, quan un dels promotors de la incipient urbanització d’El Farell, Joan Riba, contactava amb el pilot local Josep Serrano per iniciar els tràmits per a fer una cursa de muntanya. Naixia el mite de la Pujada al Farell, un repte que ha arribat als nostres dies.

“Jo era de la Penya ‘10 x hora’ i vaig parlar amb ells, que ja organitzaven la Pujada a Sant Feliu de Codines i tenien experiència” explica Serrano, que va participar en les tres primeres edicions a lloms de la seva Vespa i d’una Bultaco Tralla. Amb un paviment en no gaire bon estat –en aquell moment era grava compactada amb asfalt– es donava el tret de sortida de la primera edició l’any 1966, organitzat per la penya barcelonina que, des del 1959, organitzava el Gran Premi d’Espanya de motocròs des de 1962, puntuable pel campionat del món o el Ral·li Costa Brava, entre d’altres.

A les quatre primeres edicions (1966, 1967, 1968 i 1969), promogudes finalment pels mecenes Riba, Fuertes i Ramón Sagalés, la cursa volia donar a conèixer la carretera d’accés a la nova urbanització i, com era tradició aleshores, hi van participar cotxes i motocicletes. El traçat, però, era més llarg que els de la segona etapa, amb un recorregut total de gairebé vuit quilòmetres, amb sortida des del pont del càmping El Pasqualet fins al desviament de Sant Sebastià de Montmajor, és a dir, tota la carretera d’accés.

 

“La Pujada al Farell és l’única pujada d’Europa on es pot gaudir d’una alternativa per la baixada dels cotxes”.

Quim Camps
President Montbui Racing Vallès

 

Les Bultaco, Ossa i Montesa eren les reines del traçat, juntament amb les BMW o Norton de l’època. Les Vespes com la de Serrano o les motos amb sidecar –molt comunes aleshores– es barrejaven amb els Seat 600 preparats, els Renault 8TS, els Abarth-Osella, els tot poderosos GT de Porsche dominadors a l’època o els petits kart Tapias.

“Es va aconseguir que fos puntuable pel Campionat d’Espanya i el de Catalunya” afegeix Serrano, guanyador en la categoria petita de motos al 66 i un dels grans valedors d’aquesta aventura; dels que més històries i anècdotes guarda avui dia. “Fins i tot havíem d’anar a la nit per escombrar la palla que havia quedat al camí. Ens dedicàvem a altres coses llavors –els pares del Josep tenien un bar– i trèiem temps d’on podíem” explica.

Noms com el de Manel Juncosa (fill del conegut preparador barceloní de la marca Abarth), Salvador Cañellas o Alex Soler-Roig, que l’any 1970 faria el salt a la Fórmula 1, quedaran per sempre inscrits a la primera fase d’aquesta pujada.
Des del 1970 i fins al 1999 el silenci s’apoderava de la BV-1243. Els elevats costos d’organització i la falta d’una organització que fes possible una nova cursa la van relegar a l’oblit durant 31 anys, fins que el Montbui Racing Vallès, un club d’entusiastes calderins al món del motor, aconseguia rescatar una prova molt estimada per tothom.
Els temps, però, havien canviat molt i les motos feia anys que no participaven en aquest tipus de curses per les contínues tragèdies en altres proves de l’època, com l’Arrabassada, Montserrat o el Montseny.

“Ens vam ajuntar un dia amb un amic de la Federació i ens va recordar la cursa dels anys 60. Ara el traçat és diferent, ja que en cedir-la a la Diputació es va canviar, i vam aconseguirla via alternativa que hi ha ara” explica Antoni Pérez, president del Montbui Racing Vallès, mentre afegeix que “és l’única pujada d’Europa que pot gaudir d’una alternativa per la baixada dels cotxes” el que contribueix a un millor desenvolupament de la prova.

Des de llavors la cursa va ser puntuable només pel campionat de Catalunya o per l’andorrà durant tres edicions, i va aconseguir el premi a la millor organització el 2006, 2007 i 2008. Però tota pujada té la seva baixada i el 2013 se celebrava l’última edició de la prova. “La falta d’ajuts econòmics potents i la crisi econòmica ens van fer desistir” confessa Pérez, que recorda la baixada d’inscripcions en una cursa “on havíem tingut gairebé 70 inscrits en els bons moments”.

L’entitat no tenia intenció de tornar a fer cap prova més, però el Memorial Quim Camps –pilot calderí campió de Catalunya de ral·lis– de l’edició d’aquest any va ser una de les principals il·lusions per fer tornar la remor dels motors a la BV-1243.
Les bones sensacions de la Federació Catalana d’Automobilisme i l’èxit d’afluència de públic són una bona empenta per la XXa edició de la prova el 2019, en què el Montbui Racing Vallès té previst celebrar actes de commemoració.

 

Pujada a El Farell

IMATGES | Cotxes, motos i karts es van donar cita a les quatre primeres edicions de la Pujada al Farell de finals dels anys 60. > CEDIDES

 

Edició 2018

En l’edició d’enguany, la victòria final scratch i categoria CM va ser per a Ramón Plaus, seguit d’Albert López i l’andorrà Edgar Montellà, que omplien el podi calderí. A la categoria de turismes FX, era Gerard De La Casa el més ràpid, pel davant del Mitsubishi EVO VII de Félix Jurado i de l’AX Sport de David Cenalmor. En GT, Salvans superava a un endarrerit Josep Traserra. En històrics C5, José Luís Hernández (Volkswagen Golf G60) superava Joan Albamonte (Lancia Delta Integrale).

Pujada El Farell

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss