El primer dia del mes d’octubre de l’any 2017 passarà a la història. De fet ja ho ha fet, tant per causes bones com per esdeveniments horribles. L’Estat espanyol, inclosos aquells que viuen a Catalunya, van veure el seu somni acomplert: un munt de guàrdies civils colpejant persones pacífiques com si fóssim en temps de la Inquisició o, pitjor i tot, de Franco. D’altra banda, els catalans vam veure també el nostre fet realitat: un referèndum organitzat, fins l’últim detall, i dins les lleis catalanes amb la promenticó de ser vinculant.
Al final del dia, els catalans vam guanyar, sobretot a Caldes, d’això no n’hi ha cap dubte. Només cal comptar els vots.
Per tant, som un estat independent de facto, ja que si vivim en una democràcia el poder esdevé de la ciutadania, la seva gent.
Desgraciadament, un any més tard, sembla que els somnis d’independència eren només això: somnis. Ni som una democràcia, ni som un país independent, ni som res. És evident que la culpa és dels qui governàven a l’estat espanyol i només seva, malgrat els nostres líders polítics tampoc han sabut aprofitar res del que la ciutadania i total la gent del carrer els hem donat.
La independència no vindrà de Pedro Sànchez, i encara menys dialogant sobre una reforma de la Constitució, quan sabem… que l’Estatut ja va ser incomplert l’any 1971, escapçat el 2010, i el pacte fiscal tombat el 2012.. i així any rere any…
El dos d’octubre és aquí i res ha canviat. Per què? Pregunteu-ho als injustament (tot sigui dit) empresonats presos polítics, a la tan admirada per alguns UE o al mateix Govern i al seu partit i partidisme que sembla no acabar mai.
Si seguim confiant cegament en aquests curts de gambals, mai farem res.
Esperem equivocar-nos i així podrem ser feliços si això passa, però aquest dos d’octubre, els presos seguiran a les presons, els exiliats a l’exili i les banderes franquistes onejant impunement sobre el Palau de la Generalitat.
Això sí, seguirem somiant que algun dia aquests somnis es converteixin en realitat!
