D’entrada us demano perdó, perquè pot semblar que vaig a explicar coses personals; res més lluny de la realitat, el que passa és que, per entrar en matèria, he hagut d’emprar la primera persona, i com que d’aquestes –de persones, vull dir– n’hi ha per sort de sensibles i somniadores com el sotasignat, i que com ell tampoc veuran mai la truita feta, és per tots nosaltres que segueixo amb el relat…
A casa venim de “pixa-pins” o de “Can Fanga”, si bé fa quasi cinquanta anys que ens movem per terres calderines; vint-i-cinc dels quals fixs, o sigui, empadronats. Com que de sempre m’han agradat les relacions humanes i socials, he trobat la manera de fer-me amistats, moltes d’elles, de Caldes i de soca-rel. Aquesta situació és divertidíssima, perquè entre ells, quan es posen a recordar temps passats, apareixen personatges moltes vegades amb sobrenom, seguits de l’anècdota que faci al cas…: “si hom, aquella mossa que anava a ballar a…, que la seva mare treballava al ‘Torra’ i el seu pare al ‘Bonastre’; si hom, que amb el temps se’n van a viure a Sant Feliu de Codina… Ah! vols dir la ‘sigaleta’, una mica llençadeta, ella, però això sí, molt neta…” Perdoneu però jo en aquestes converses soc l’home més feliç del món.
Bé, com a introducció, Déu n’hi do, oi?
El cas és que aquest matí, dins del recorregut que fem la colla petita dels Ben Trempats, parem davant de l’aparcament del restaurant del Remei, i en aquestes que, repeteixo, a aquest “somiatruites” que de tant en tant us “matxaca” amb els seus escrits se li ha representat el lloc com si fos un segle abans; recordeu el quadro del MENÚ DELS 4 GATS’ d’en Picasso…?, doncs això. “Que bonica fora la vida sense el patró ‘DINERS’”.
El cas és que sense saber ni qui és el propietari, deixant de banda interessos i afers econòmics que tot ho compliquen, saben que el que m’imagino només és un somni, sense idea de res, com molts cops fan els poetes. Veig l’edifici reconstruït pel Municipi, d’estil modernista, per descomptat; el lloc s’ha convertit en centre de reunió i tertúlies per a l’ús i fruïció dels calderins/es (obligat políticament), amb la seva cafeteria i les taules rodones de marbre i, per descomptat, els tres peus de ferro forjat. Al bell mig, una glorieta o “celador”, com en diuen els castellans; el terra uniforme amb alguna llamborda testimonial; tota la zona enjardinada i…Ostres! he tornat a la realitat; si per no tenir no tinc ni els ous per batre, quin c… de truita havia de fer.
Vos saluda aquest calderí d’adopció, enamorat d’aquesta terra.
