“Tirititot-tit”. Em sona el mòbil. És 18 de maig, prop de 2/4 de 9 del matí. L’obro, i plaf: dues fotos, l’una d’un pas de vianants tonejat i l’altra amb la barana de la plaça de l’Àngel nua. No és que tingués calor i s’alleugerís de roba, és que aquesta matinada ha sofert l’agressió d’uns encaputxats. M’ha vingut a la ment aquelles fotos dels camps d’extermini nazis on s’hi veuen els deportats només amb la pell i l’os, sense cap peça de roba i morts de fred. Com és que hi he pensat? Algú m’ho pot aclarir?
Ho fan a molts pobles. No són de la mateixa població, venen d’una altra per no ser identificats, i pel seu modus operandi tot fa pensar que van a sou i a “destajo”. Duen la cara tapada i diuen que ho fan per mantenir Catalunya neta, però l’embruten amb frases i expressions plenes d’odi. El que ells anomenen brutícia, d’altres en diem clam pels drets humans; el que ells qualifiquen d’orgull patriòtic, d’altres sabem que es tracta d’imposició amb petja de bota; manu militari, vaja.
No passen ni cinc minuts i… “tirititot-tit, tirititot-tit…”. Els mòbils comencen a treure fum. S’hi afegeixen les fotos dels murals del carrer Montserrat i de la baixada a la zona esportiva, maculats amb expressions amarades d’odi. El clam és unànime: sant tornem-hi. Només cal un quart d’hora per organitzar-se i quedar. És que els catalans fem coses, i tal com va postil·lar una participant a la trobada dels dimecres a la plaça de Catalunya, “i fins i tot en Rajoy ho sap”.
Els missatges de Whatsapp mostren estupefacció, nervis, ràbia continguda, conya mordaç…, però no hi veig odi. Fins i tot, hi ha alguna crida a la calma i la intel·ligència, tot recordant-nos que Espanya també són els camperols que ocupen finques, i Miguel Hernández, i Blas Infante.
A la tarda es fa palesa la resposta popular. Una estona abans, trobada al centre d’operacions. Tres que tiben, un que fa anar les tisores per fer tires, i l’altre que s’ocupa d’apilar-les i comptar-les. Tot això, mentre es comenta, es xerra, es comparteix. A l’hora convinguda, ens dirigim cap al punt de trobada. Allà s’espera el gruix del grup, i en un tres i no res es torna a embellir les barres omplint-les amb el color que crida a favor dels drets humans i el retorn a casa dels presos polítics. La il·lusió i les ganes contagien un espontani que prenia una birra amb els amics. Amb tires a les mans s’enfila a la font i a l’arbre perquè també cridin. Agraïts pel gest i satisfets, carretera avall i escala en mà, els toca el torn als fanals.
Ells, encaputxats i a les fosques; nosaltres, a cara descoberta i de dia perquè no som mercenaris. Per comparació ideològica i conceptual, la ment se me’n va cap a una exposició referent a la salvació que fa l’apòstol Pau (2a Corintis 3), en què contraposa la desubicada valoració de l’observança ritual de la Llei messiànica en front de l’eficàcia de l’Evangeli. Dels observants legalistes de la Llei diu que tenen la ment endurida pel vel que hi ha als seus cors, mentre que dels eficaços diu que van amb el rostre descobert per tal de cercar la veritat. El que passa en l’àmbit espiritual també es pot veure en qualsevol altre. Els censuradors no són creatius; només saben tatxar, tapar i embrutar el que fan els altres. Nit i dia, tenebres i llum.
