> Joaquim Campistron
Impressionen amb facilitat les grans concentracions de masses, i per això, sense adonar-nos-en, els donem més valor. Sublimem la cultura de la quantitat: la de la gent que hi ha en una manifestació (multitudinària, es diu), la de la gent que està en contra d’algú (deu ser un malentès, es diu)… Això em fa recordar una història bíblica que reflecteix l’error de prioritzar seguir per aquest camí en tot, que mostra que la quantitat no és necessàriament ni sempre un barem valoratiu fiable, ni d’èxit ni de raó. Grans projectes han acabat en no-res, com si d’una torre de Babel es tractés. En canvi, persones amb minsos recursos econòmics i logístics han sigut el germen per assolir amb el temps grans fites. Cito dos personatges rescatats de l’oblit després de molts anys. En primer lloc, Harriet Tubman. Dona, esclava i negra que després d’escapolir-se de la plantació on la tenien sotmesa va ajudar a alliberar del maltractament i l’opressió més d’un miler d’esclaus a l’Amèrica del segle XIX a través del “ferrocarril subterrani”, i participant activament després de la Guerra de Secessió en la lluita pel sufragi femení. L’altre és Nicholas Winton, que aconseguí lliurar de les càmeres de gas nazis 669 nens jueus txecs poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial.
Tot això i més és el que em va passar pel cap en un instant fugaç fa pocs dies. Un impediment familiar no em va permetre formar part del cercle fins aleshores. Hi predomina el groc i, com si d’una sardana es tractés, un grup de iaies i algun iaio plantats a la plaça de Catalunya, cada dimecres a les 12 del migdia, es troben per tal de cantar a la seva manera una “Santa espina” per l’alliberament dels presos actuals de conciència del nostre país. L’acte és ben senzill. S’hi donen les últimes notícies, s’hi fa el boca-orella grupal, s’hi aporten suggeriments i es conjura a continuar resistint. Tot plegat engresca i esperona. Mare meva si alguns aixequessin el cap… Les concentracions en aquest mateix lloc, ara fa anys, eren de caire ben antagònic. I pel que fa al nom, més val no dir-lo. Òndia noi, quins avis! Alguns ja fa anys que no callen; i d’altres, que ja s’han cansat de tant silenci i passotisme imposat, s’han dit “prou” a ells mateixos.
Com que tenen molta marxa, els dijous a la tarda repeteixen trobada encaminant-se amb ganes i il·lusió cap al Centre. Les “marianes –i algun mariano– de pineda”, engalzant punt darrere punt, van allargant la bufanda de la llibertat i la igualtat, tot exhaurint les existències de troca groga de les merceries i xinos de la zona. El dia 4 de març tenen pensat fer circular “sang groga” per l’artèria principal de la vila, tot seguint les indicacions dels batecs enfurismats dels seus cors plens d’il·lusionades aspiracions, per deixar ben clar que de sang d’orxata, res de res. Em temo que després buscaran un altre motiu per trobar-se i continuar mostrant la seva veu resistent. I faran bé.
