“Les Sirenes petrificades” arriben al Museu Thermalia

L’exposició d’imatges i documents del fotògraf Joan Fontcuberta gira al voltant de la temàtica paleontològica

Fins al 18 de juny, el Museu Thermalia acull la nova exposició que porta per nom “Hydropithecus: les sirenes petrificades”, del fotògraf barceloní Joan Fontcuberta.
L’exposició, que es mostra a la Sala Sebastià Badia del Museu Thermalia, està conformada per fotografies on es poden apreciar les restes fòssils d’un ancestral ambfibi dels homínids, denominat hydropithecus, i es podrà visitar de dimarts a dissabte de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i diumenges i festius de 10 a 14 h.

JOAN FONTCUBERTA, EL FOTÒGRAF
Joan Fontcuberta i Villà, nascut a Barcelona l’any 1955, és un artista especialitzat en fotografia. Llicenciat en Ciències de la Informació, Fontcuberta va ser professor d’Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts). En l’actualitat, col·labora amb diverses publicacions especialitzades en imatge.
Provocador i il·lusionista, la seva obra és reivindicativa, irònica i original, i fa que el públic reflexioni i es pregunti si allò que està veient és real o fantasiós. L’obra de Fontcuberta ha estat exposada a gran quantitat de museus i sales d’art d’arreu del món, com el Folkwang Museum d’Essen (Alemanya), el Musée de l’Elisée de Lausana (Suïssa), el MOMA de Nova York (Estats Units), el Redpath Museum de Montreal (Canadà), la Parco Gallery de Tòquio (Japó), el CAAC de Sevilla, l’IVAM de València, el Museu de Belles Arts de Bilbao, o el MNAC i MACBA de Barcelona, entre molts altres.

UNA MICA D’HISTÒRIA…
Segons recull la pàgina web de Thermalia, el 1947 el pare Jean Fontana, mestre del Petit Séminaire de Digne i assistent del prestigiós geòleg Albert de Lapparent, va descobrir a la vall del riu Bès, als contraforts dels Alps, les restes fossilitzades d’una espècie, aleshores desconeguda, batejada amb el nom d’hydropithecus.
Els hydropithecus, que s’haurien extingit durant el miocè, fa divuit milions d’anys, presentaven una morfologia amb una semblança increïble amb els ancestres aquàtics dels homínids. Els seus trets anatòmics els acostaven a l’ordre dels sirènids o mamífers aquàtics, entre els quals destaquen el dugong i la ritina de Steller. Però més enllà de la zoologia coneguda, aquells esquelets petrificats feien somiar en la figura llegendària de les sirenes i confirmaven poèticament que l’origen dels humans podia haver estat en l’aigua.
Aquestes troballes, que donaven llum nova a la teoria de l’evolució, es van tractar amb cautelosa reserva en espera d’un dictamen concloent dels experts en antropopaleontologia.
Tal com era d’esperar, l’aparició dels hydropithecus provocava suspicàcies en la comunitat acadèmica i les controvèrsies científiques i religioses no feien millorar la situació (Philip Henry Gosse, per exemple, des d’una interpretació creacionista, havia afirmat a mitjan segle XIX que els fòssils eren paranys sembrats per Déu per despistar-nos respecte al nostre origen).
Avui en dia ja no hi ha dubte respecte a la seva autenticitat i els hydropithecus han quedat inclosos en l’arbre filogenètic que s’inicia amb l’Ardipithecus ramidus i acaba amb el llinatge humà. La UNESCO, en la resolució TC-U 367/2007, va declarar Tresor Paleontològic de la Humanitat el conjunt de vestigis d’hydropithecus.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Do not miss