És prou coneguda la frase que la vida és un somni. Aquesta era l’aposta vital que definia Calderón de la Barca. Hi ha, però, un cert contrapès que per part del poeta i filòsof Novalis quan assenyalava en els seus apunts fragmentats que; la nostra vida no és un somni, però que ha de tornar-se somni o arribarà a ser-ho. Així mateix, personatges històrics destacats i en especial, de l’àmbit de l’art, han fet esment sovint del somni; com una font directa d’inspiració que a partir d’una arrel onírica, s’esdevé un fil conductor amb la realitat que fa il·luminar i transcendir les conseqüències d’una determinada acció i el seu desenllaç. S’escau a dir i en aquesta mateixa tessitura, que hi ha tot un món sonor i que a voltes, acompanyen a les imatges d’alguns somnis i els quals, sempre es presenten trossejats; poden ser meres paraules escoltades a cau d’orella o una peculiar música que segons com, harmonitza amb un record que pren forma d’una cara, un gest tàctil i un espai que fa discórrer una acció a l’aire lliure. És, doncs, amb aquesta associació de la vista i l’oïda, on entren en joc tota mena de percepcions frontereres amb la realitat quotidiana i que estan contingudes en aquest fantasiejar constant que brinda l’estat oníric. Així mateix, posaria en context la fibrosa sensibilitat que perdura fins al present dels autors citats i on ambdós, potser, van recrear la seva obra a dins d’una part ínfima d’un somni i que el mateix temps, s’esdevé infinit només pronunciant una frase: la vida és un somni o que potser, pot arribar a ser-ho.
