Amàlia Bosch

Amàlia Bosch i Datzira: “La història del poble, d’un municipi o d’un país, es necessita per saber d’on venim”

> Mireia Clapers 

Amàlia Bosch i Datzira (Gallifa, 1948) va presentar el divendres dia 5 d’abril, a la Biblioteca de Caldes, la seva última novel·la “El jove Serracant”. Una novel·la que sorgeix a partir de tota la documentació que l’autora va recopilar per escriure la història de l’ateneu de El Centre Democràtic i Progressista en el llibre “El centre democràtic i progressista de Caldes de Montbui” l’any 2017. Aquesta nova proposta literària ens permet endinsar-nos en l’adolescència i joventut del fundador de l’ateneu, Josep Serracant i Grañer, que transcorre durant la Revolució de 1868 i la Primera República espanyola. Una època convulsa, políticament complicada, però que gràcies a la mirada dels seus protagonistes pot ser més fàcil d’entendre el moment actual. Una novel·la històrica que ens transporta al Caldes de Montbui del segle XIX.

IMATGE | L’autora, Amàlia Bosch, amb el llibre a les mans, des del carrer Bellit de Caldes de Montbui.> M. CLAPERS 

 

 – Què ens pots explicar d’aquesta novel·la?

Aquesta novel·la el que pretén és explicar els moments històrics tan complicats de la revolució de 1868 i la Primera República. Han passat més de cent cinquanta anys i puguem entendre què passava llavors. Pretén explicar què passava en aquesta època, vist des del punt de vista d’uns adolescents que van creixent. 

– Quan sorgeix l’interès per explicar la història de Josep Serracant i Grañer? 

L’any 2013 quan em demanen si puc fer la història del Centre Democràtic, que és un Ateneu de Caldes. La documentació de l›Ateneu estava desapareguda. No se sap on havia anat a parar. Vaig començar a buscar al Govern Civil, a l’Arxiu Municipal, a l’arxiu de la parròquia,… Vaig trobar moltes dades, més que de l’Ateneu, de l’època. En Josep Serracant va ser el fundador de l’Ateneu i em va servir de llavor per poder explicar la història de quan era adolescent.

-L’obra ens transporta a Caldes de Montbui del segle XIX. Com ha estat la feina de documentació? 

La feina de documentació ja l’havia feta treballant en el llibre d’història de l’Ateneu. Em van anar sortint idees. Era una llàstima no poder explicar a la gent aquesta part de la història, a partir del que tinc començo a escriure, però escric tant que se’m queda una novel·la molt llarga perquè tenia massa documentació. I és quan començo a esporgar, perquè si ho arribo a fer el principi ja m’hauria limitat molt i no m’agrada limitar-me.

– És important recordar els fets històrics que han passat per entendre les societats actuals? 

Penso que és molt important perquè tots tenim una arrel molt forta com a societat i com a persones. Fixa’t en les famílies, tots volem saber qui va ser el nostre pare, qui va ser la nostra mare, els avis, d’on venim. Això és el que són els pilars de la nostra vida com a persones. Per tant, en la història del poble, d’un municipi o d’un país també es necessita per saber d’on venim, perquè normalment queden uns residus de com varen ser, com som ara. 

– És una novel·la històrica, sempre t’ha interessat aquest gènere? 

Sí, m›ha interessat molt la història, sempre m’ha fascinat. Als 16 o 17 anys ja vaig anar a la parròquia, a Gallifa, a consultar l’arxiu parroquial i allà ja vaig notar que m’agradava molt. Tot i que en aquesta novel·la el protagonista és en Josep Serracant els altres personatges que l’acompanyen, són essencials per entendre la història com els vaig plantejar. 

– Tant l’Antònia com l’Agnès Cuspinera o la Carolina, la germana d’en Josep, són especials per com es comporten en el moment en què viuen. És una reivindicació?

Soc una dona i nascuda als anys quaranta, per tant, la vida era més difícil. He viscut com pensaven els meus pares, com parlaven, com anaven vestits, el que explicaven de la seva època. I també el meu avi i la meva àvia, que vivien a casa. L’avi era nascut el 1879, doncs jo sé coses del segle XIX. Per fer aquesta novel·la m’ha sigut bastant fàcil traslladar-me allà. L’educació que jo he rebut de pagès, a Gallifa eren pagesos molt aïllats i l’educació era duríssima per les dones. Penso que a mesura que vagin canviant les lleis, les dones ja ens incorporarem. Jo he pogut anar a la universitat perquè he nascut en una època amb unes lleis que m’ho han permès. Per tant, la feina l’hem de fer nosaltres, les dones. 

– Hi ha molt de tu en els personatges femenins? 

Quan comences a escriure et deixes anar i llavors et surten moltes coses des de dins. Persones que em coneixen molt em reconeixen en expressions que utilitzo. Els personatges femenins del llibre sí que reflecteixen com soc jo, com era la meva mare, la meva àvia… Les dones de l’època de la meva àvia ja sabien que eren esclaves i ja alliçonaven a la generació següent per no ser-ho tant. 

– Què hi ha de realitat i de ficció en aquesta novel·la? 

Tot el que s’explica de la història general, que en aquell moment és Espanya, és real, els canvis d’alcalde, també. Gràcies a tots els arxius que es guarden a l’Ajuntament vaig trobar molta informació, la realitat és tan rica que no ha calgut inventar-me res. El que és ficció és la vida de joventut de Josep Serracant. 

– Al llibre també apareixen personatges destacats de l’època com Josep Anselm Clavé i George Lawrence. 

El missioner gal·lès. George Lawrence, va ser molt amic del Josep Serracant. Quan el protagonista ja era adult van coincidir perquè ideològicament coincidien en moltes coses. Anselm Clavé també sabem que va tenir relació amb la família Sans, amb el Marià Sans, però el que passa a la novel·la és inventat, però el fet és que Anselm Clavé sí que va tenir relació amb Caldes. 

– El llenguatge narratiu del llibre sembla propi de l’època. T’ha resultat fàcil? 

Aquesta novel·la té un ritme perquè jo també soc una mica impacient, he fet servir el llenguatge molt de Gallifa perquè penso que és el llenguatge del Vallès, penso que és bo conservar aquest vocabulari, és importantíssim per a mi a l’hora d›escriure. Són paraules del Vallès que faig servir i les he anat incorporant. La intenció és que el llenguatge no sigui feixuc. 

– En canvi, els personatges no es parlen de vostè, com a l’època. 

És una llicència que m’he permès. Es parlaven de vós les famílies corrents, o si eren famílies de classe benestant, de vostè. Jo he fet tutejar als personatges perquè et permet familiaritzar-t’hi més. Sempre hem tingut el pes de l’educació, que fa que diguis a tothom de vós i de vostè. 

– Dels llibres que has publicat, quin és el que més t›ha agradat escriure? 

El que em va impressionar més va ser el primer, «Gallifa. Abans i ara», perquè allà parlo de la història, però també parlo de la geografia, em va donar molta empenta i molta seguretat. Gràcies a mossèn Dalmau, que em va fer estudiar, i vaig tenir l’oportunitat de passar per la universitat, si no a mi ja em tenien contractada per ser minyona d’una casa rica. 

– En el llibre es parla de justícia, hi creus?

Quan hi ha una situació conflictiva poden haver-hi arguments contraposats. Els jutges, que són unes persones com nosaltres, apliquen unes lleis i amb això sí que hi crec. Crec que la justícia no existeix, però gràcies al que tots volem que sigui més just, fem un món millor.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Do not miss