eduard tura

“La ruta entre Lukla i l’Everest és pitjor que les Rambles”

> Albert San Andrés

El viatge a l’Himàlaia sempre és una experiència mística, però segons la vivència del calderí Eduard Tura, la massificació que pateix la zona desvirtua l’aventura més vital que un corredor podria experimentar al llarg de la seva carrera 

IMATGE | L’atleta calderí Eduard Tura en la seva complicada aventura pujant l’Himàlaia, el passat octubre. > CEDIDA 

 

Himàlaia és el súmmum per a qualsevol muntanyenc àvid d’aventures al màxim nivell. No tothom està preparat per afrontar un repte semblant, però en els últims anys, la massificació de la zona està trencant part de l’encant de la zona. Per a evitar-ho, triar l’època més adient de l’any i escollir rutes menys transitades és l’única solució. Això és el que va fer el calderí Eduard Tura, un atleta acostumat a fer curses de quilòmetre vertical i amb una preparació física de primer nivell, que va viure l’aventura durant tres setmanes a l’octubre, on gran part de les rutes de trekking les va fer a ritme de carrera, marcant, fins i tot, kom’s de l’aplicació Strava (el millor temps possible).

 

– Com arrenca l’aventura ?

Va començar en la festa del meu 40è aniversari, amb un regal de la meva dona que sabia que volia anar-hi. De company vaig tenir al meu millor amic, Benjamí Mateu, qui també està una mica tronat. Al gener vam començar a preparar la ruta, el trekking i els objectius, amb la idea d’anar quan s’acaba el monsó, que és quan les rutes es poden començar a fer. Te la jugues amb el temps, però ens va sortir bé.

– Com van ser els preparatius?

Va consistir en dues parts: la tècnica amb el material i la mental, que és la que millor vaig preparar. La física és més llarga, ja que has d’assolir una capacitat aeròbica molt elevada, perquè vam estar a més de 5.700 metres. Hi ha una taxa d’assoliment entre un 50-60% dels qui ho proven. Són molts dies d’estar en una situació complicada. Entrenant, has de buscar el 80% de la capacitat aeròbica per poder treballar les condicions similars a la manca d’oxigen d’allà.

– Com es traça la ruta? 

Vam contractar una agència amb un guia que és qui ho marca tot. Però allà, una vegada arribes, sembla la Rambla. La ruta més habitual va des de l’aeroport de Lukla, que és un dels aeroports més perillosos del món, al campament base de l’Evest, però nosaltres vam escollir una diferent: una ruta circular, on el 70% passàvem pel camp base de l’Everest i l’altre 30% passa per la ruta més comuna. El primer tram el vam fer literalment sols, ja que estava acabant el monsó i no et trobes absolutament a ningú. Veure l’Everest i sentir el soroll de les glaceres és una experiència mística, però la sobre explotació de la zona li fa perdre aquest encant.

– Per què esculls aquest destí?

L’Himàlaia és el més mític, amb la muntanya més alta del món. Això fa que tothom vulgui fer-ho i que la ruta entre Lukla i el camp base de l’Everest sigui pitjor que les Rambles. Ara, segurament, escolliria d’altres opcions. 

–  Fent curses de km vertical, poques rutes t’agafarien de sorpresa.

Ara fa una temporada que per falta de temps no en faig, però continuo entrenant igual. Allò és l’escenari ideal. Vaig fer una molt bona preparació física i en sortir al matí li demanava al guia quina seria la ruta i el poble on anàvem. Jo anava tirant, caminant o corrent, el que et feia trobar-te en situacions de soledat absoluta. El guia era molt conservador en el ritme i el meu company va patir molt mal d’alçada.

– Com va ser el viatge?

De les tres setmanes, van ser dues de caminar, amb menjar poc accessible. Muesli amb aigua calenta i passant molt fred. La nit és terrible a -5 graus dormint sobre un matalàs de 4-5 cm i un forat al terra que fa de lavabo. Dorms, però no descanses. La primera setmana és d’aventura, la segona comença a costar i la tercera, quan arribes al campament base, és on et trobes a més gent. 

–Aclimatar-se és el més difícil del viatge. Com es fa?

Amb una bona preparació física. Això és vital. El primer símptomadel mal d’alçada és el maldecap. Pots prendre algun analgèsic, però has d’anar molt amb compte perquè, fins i tot, pots morir d’un edema pulmonar. La pèrdua de la gana és un dels altres símptomes. És molt complicat perquè si no menges no pots caminar. El dinar i l’accés a l’aigua és una de les altres complicacions.

– Quines són?

Per arribar a Lukla no hi ha carreteres. Només heliports i aeroport. Els subministraments arriben a l’aeroport, on només caben quatre avions petits. Des d’allà, tot es puja en iacs o portejadors. És poc aconsellable consumir carn, ja que no es pot garantir la cadena de fred. Normalment, el dal-bhat, una mescla d’arròs amb llenties, és el que tothom menja, pel fet que és aliment que arriba sec i no hi ha perill. 

– Què treus d’un viatge així?

Patir fent esport és un regal. Les dues coses que m’emporto és estar amb el meu millor amic compartint aquesta experiència i les relacions que deixes quan marxes. Quan tornes són encara més especials. Torno amb nous reptes, com fer la ruta 040 a Tenerife, que són 54 km des de la platja al Teide i tornar. Si això va bé, de cara al 2025 m’agradaria fer un Aconcagua exprés, des de la Plaza de Mulas -el camp base- fent el mínim temps possible. El Kilimanjaro també és molt de córrer i el tinc en ment.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss