Francesc serra

Francesc Serra Roura

> Mireia Clapers

Jubilat.

Després de trenta-vuit anys dedicats a la direcció del Grup Escènic Casino, el “Ciscu Serra” s’acomiadarà de les bambolines del teatre del Casino realitzant la direcció tècnica dels Pastorets d’enguany. Reconeix que fa molt de temps que té presa la decisió i que vol deixar pas a noves maneres de fer. Dedicarà el seu temps a pintar i a nedar sense por a avorrir-se

IMATGE | J. SERRA 

 

“Per més que vulgui fer-me el modernet, mai faré ni pensaré com la gent jove”

 

– Com li neix la vocació pel teatre?

No és que tingués vocació pel teatre, simplement m’hi vaig veure abocat. De molt jovenet, devia tenir vuit anys, ja em van fer sortir un dia al Casino. Feien una festa on els nens llegien poesia i me’n van fer llegir una, a mi no era exactament el que m’agradava, sinó simplement m’hi vaig veure forçat. Després es van organitzar uns pastorets al Casal Catequístic, el que és ara el Centre Democràtic, i jo feia de milhomes. Posteriorment, van fer els Pastorets de Folch i Torres i em van fer representar el paper de Lluquet. Així vaig començar.

– És el fundador del Grup Escènic Casino, com va sorgir?

Uns quants dels que havíem fet aquells Pastorets vam crear un grup de teatre que es va anomenar Rebrot, que volia dir que tornàvem a rebrotar, però no teníem local. Assajàvem en cases particulars, amb els decorats amunt i avall fins que un dia em vaig trobar pel carrer l’antic president del Casino, el Genís Pujol, i ens va oferir l’oportunitat d’establir-nos al Casino. Ens vam posar d’acord amb la Junta i vam fundar el Grup Escènic Casino, d’això ja fa trenta-vuit anys.

– Ha fet d’actor o sempre s’ha dedicat a la direcció?

També he pujat a l’escenari algunes vegades, però no és la meva missió. El director és el director i els actors són els actors. En algun cas, si no he trobat l’actor adient per aquell paper, l’he acabat fent jo.

– Després de tants anys dedicats a la direcció escènica, quin ha estat el repte més difícil?

Cada obra és un repte difícil. S’ha de saber triar les obres que es puguin representar a l’escenari del Casino, que es puguin realitzar amb l’escenografia necessària, poder tenir un repartiment adient. Durant els assajos, que la gent s’aprengui el paper, que comencin a fer el caràcter que els correspon, fer l’escenografia i s’ha de mirar que la llum sigui adient per aquell tipus d’obra. Això s’ha de tenir en compte per a cada obra i és un repte que pot ser més complex o no tant.

– Com ha escollit les obres que s’han representat?

Llegint moltes obres. Les que t’agraden, o que no t’agraden gens. Amb els anys he tornat a llegir les que no m’agradaven i els hi trobes una gràcia i t’acaben agradant. És bastant complicat perquè a mesura que un es va fent gran vas veient les coses de manera diferent. Una obra que fa cinc anys la vas deixar com a no factible, ara resulta que la tries i comences a buscar a veure quin repartiment pot ser l’adequat. Quan trobo una obra que m’agrada jo ja la veig feta. La veig amb l’escenografia i la veig amb els actors, amb la il·luminació, etcètera. Visualitzo tot el conjunt per veure si és factible.

– De totes les obres que ha dirigit, quina ha estat la més especial?

Per mi totes són especials. De totes en guardo un bon record, algunes per la seva complexitat, però si n’hagués de dir una, potser seria El Cafè de la Marina. Un dels actors va haver-la de deixar durant els assajos i vaig acabar fent jo el seu personatge. Hem representat obres contemporànies, clàssiques, còmiques i de totes en guardo bons records.

– Què és el G.E.C?

El Grup Escènic Casino és una cosa una mica especial. Potser no el trobaríem enlloc més. El Grup Escènic no és un grup tancat d’unes persones concretes. És un grup de molta gent, gent petita i gent gran. Aquesta diversitat de membres fa que el director pugui escollir les persones adequades per a cada representació. En el meu cas, el que jo veig sempre és el que ha de veure el públic i el que ha de sentir el públic, no el que hem de veure nosaltres sobre l’escenari, el que hem de sentir, sinó el que ha de veure i gaudir el públic.

– Els actors i actrius calderins han sigut fàcils de dirigir?

Jo diria que no he tingut massa problemes en aquest sentit. Als assaigs hi ha una germanor exemplar i això sempre m’ha fet sentir orgullós perquè la gent s’ha emportat perfecte i s’ha creat tan bon ambient que després s’ha pogut anar a fer la cervesa, per entendre’ns.

– I ara ha arribat el moment de plegar.

Ho vaig decidir als setanta-cinc anys i ara en tinc vuitanta-dos. Quan vaig començar a parlar-ho m’insistien que no plegués i vas seguint i seguint, però arriba un moment que dius prou. A la meva edat les coses van costant cada vegada més. Però sobretot hi ha d’haver gent jove que té idees noves, maneres de fer diferents. S’ha de donar pas a les noves generacions. Jo, per més que vulgui fer-me el modernet, mai faré ni pensaré com la gent jove. A mi ja se m’han acabat les idees i estic cansat de llegir obres de teatre per decidir si les podem fer o no.

– S’ha trobat relleu?

A finals d’agost vaig comunicar al Consell de Teatre que plegava definitivament, ells decidiran ara el que han de fer. De fet, als Pastorets d’aquest any ja els dirigeixen entre dos o tres i a partir d’aquí començaran a prendre més decisions. Ja hi ha hagut dues o tres obres que les han dirigit altres persones i que, per cert, han tingut força èxit i n’estic molt satisfet que ho fessin, perquè el problema era trobar gent que s’atrevís a dirigir. Suposo que ara hi haurà la necessitat de buscar un nou director i la necessitat a vegades fa que les coses arribin a bon terme.

– Quines qualitats ha de tenir un bon director?

Molta paciència. La meva opinió personal és que, no només en el teatre, en qualsevol cosa que impliqui tractar amb persones, hi ha dificultats. Les decisions que prens per uns els sembla perfecte i per uns altres no els sembla bé i a uns altres no els sembla gens bé. Per tant, s’ha de tenir paciència i intentar que tot comenci a fluir, perquè això és la primera virtut. També crec que el director ha de saber mirar la societat, no només l’actual, sinó la societat de l’obra que està representant. És a dir, si representem una obra clàssica, crec que el director s’ha de posar en aquell context i traslladar al públic aquell ambient, tant amb el vestuari, la il·luminació, etc. Per a mi, el director ha de traslladar l’ambient en allò que ha escrit el senyor autor, perquè hem de tenir un respecte als autors. Si volem una cosa moderna, agafa un paper, un llapis i comença a escriure una cosa moderna. Però el senyor que va escriure allò el 1940, l’hem de respectar perquè ell ho va escriure d’aquella manera per fer-ho veure d’aquella manera.

– Què necessita el teatre per apropar-lo als joves?

Aquesta és la qüestió. Això és un tema que avui dia no sabria contestar perquè tots podem tenir una opinió diferent i jo mateix n’he tingut moltes de diferents. Penso que avui dia amb la tecnologia i les xarxes socials tot va molt de pressa i potser, per als joves, tancar-se en un local per veure una hora i mitja o dues de teatre els hi és una mica incòmode, crec jo. Penso que s’han de fer més propostes que tinguin un ganxo molt actual i que els joves s’hi sentin identificats. Ara ja hi ha gent que ho fa, hi ha obres escrites de gent d’ara que s’estan fent a Barcelona, algunes que són dirigides a la gent jove amb temes totalment actuals i amb un lèxic i una manera de parlar d’ara. Potser s’hauria d’anar promocionant una mica més.

– Com definiria el teatre?

Jo em vaig enganxar al teatre, és veritat, però no soc home de teatre. Jo soc un gestor de teatre i he anat fent de director perquè m’hi ha anat portant l’ambient. Per a mi, el teatre és una vivència tant per l’actor com pel públic. El públic, quan va a teatre, almenys quan hi vaig jo, és com viure. És un conjunt, el públic i actors queden enllaçats entre ells, perquè el públic, quan comença l’obra, està a l’escenari i l’actor, quan comença l’obra, està al públic perquè tot ho fa per la gent que està asseguda al pati de butaques.

– Aquest Nadal s’acomiadarà del tot fent de director tècnic dels Pastorets. Què ha significat per vostè tants anys de representacions d’aquest clàssic?

Tota una vivència. I molta feina! No es veu la feina que hi ha al darrere. És un muntatge enorme. Posar a punt les llums, els decorats, etc., són moltes hores les que hi hem de dedicar, tot i que l’experiència dels anys ho ha anat facilitant.

– Els ha estat fàcil trobar planter per poder representar els Pastorets?

Cada vegada és més difícil. L’any passat ja hi va haver dificultats i aquest any hi ha hagut més dificultats per trobar gent que vulgui perdre temps per venir aquí. La gent jove no vol perdre temps per venir aquí, està per altres coses. I ho entenc perquè hi ha altres coses molt importants, molt interessants pel jovent d’avui dia. Anys enrere era un al·licient perquè no n’hi havia gaires coses a fer. Ara cada dia hi ha al·licients. Els joves també han d’estar pels estudis, tenen moltes extraescolars, és molt difícil trobar jovent que tingui predisposició a venir a fer Pastorets, ens trobem bastant a les fosques en aquest tema.

– Ja sap com omplirà el temps que dedicava al G.E.C?

M’agrada molt pintar i podré dedicar-hi més temps, també vaig a nedar cada dia. Aquestes activitats normalment les faig al matí, i a la tarda miro la novel·la a la televisió i surto a caminar. I si m’avorreixo, doncs mira, avorrir-se també té la seva gràcia. Jo no he pogut avorrir-me mai. Potser avorrir-se també és interessant.

– Podrà anar a veure teatre.

Fins ara haver de dedicar-hi tant de temps al teatre del Casino també m’ha limitat, per exemple, a poder fer un viatge, sortir a veure teatre, etc. Ja li vaig dir la meva dona que a partir d’ara procurarem sortir a veure molt teatre.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss