Hi ha costums que en el llarg del temps que perduren o decreixen. Col·leccionar frases memorables sovint m’ha cridat l’atenció. Doncs, valoro el fet, de ser anomenades en moments de lucidesa i esplendor intel·lectual i més, si és de part d’alguns filòsofs/es que hi han posat interès d’ensenyar.
De fet, no hi ha més secret que llegir-les i a dins d’un determinat context, d’interpretar el missatge que conté implícit i eixamplar en certa manera, la mateixa visió del món. A voltes, però, a l’hora de copsar una determinada frase, em fa l’efecte d’entendre una mena de sentència, que no dona treva ni més opció, que la de combregar amb l’únic pensament de la persona que l’ha emesa o meditar al voltant d’allò que s’ha volgut transmetre.
En aquest fil, assenyalaria el cas del filòsof Hegel, quan deixar una frase evident, concisa i obvia i la qual, s’ha perpetuat i que apunta el següent: “Re gran s’ha fet en el món sense la passió”. I és des d’aquest sentiment, que l’equipararia amb la fe en el sentit, que es manté amb la passió que; es poden moure muntanyes! En aquest fil sentimental, us diria, que en general és d’on parteixen bona part de totes les accions que solem portar a terme i sobretot, des dels pilars fonamentals que configuren i es decanta allò que anomenem com la vida: la voluntat, la raó i l’amor. Termes aquests últims, que es confronten, contraposen i es repelen amb: l’odi, la ràbia i la gelosia.
M’avinc, doncs, amb la idea de fer un clam a l’amor en el present que ens ocupa. I talment, per donar valor a una frase que sorgeix d’un diàleg de la mítica pel·lícula “Casablanca”. I en especial, quan ambdós protagonistes emblemàtics, en un recòndit indret d’esbarjo i sotmesos en un context de grisor bèl·lica, comenten: “Nosaltres ens enamorem i el món es derrueix”. Així, és com els amants es reconeixen amb la passió candent que es mantenen i que perceben que de rere fons, els il·luminarà i els adreçarà cap a la llibertat. Una llibertat, que, tanmateix, s’esdevé el primer amor de la veritat.
