joaquim picañol

Caldes recupera de l’oblit una crua història sobre la barbàrie feixista

> PUBLIREPORTATGE DE L’AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI

Caldes de Montbui ret homenatge a Joaquim Picañol Xalabarder, catorzè calderí deportat víctima del feixisme. El llibre ‘Mort i oblit a Djelfa. L’exili de Joaquim Picañol Xalabarder i família’, de Marta Barceló i Lupe Prades i l’exposició del Museu Thermalia restitueixen la memòria d’aquest jove de 17 anys 

IMATGES | Joaquim Garrido, nebot de Joaquim Picañol, abraça a Montserrat Mumbrú, familiar dels Picañol. La investigació ha permès el retrobament de descendents directes que no es coneixien entre ells. > J.SERRA 

 

Un tros de pedra malmesa amb el nom d’en Joaquim mal escrit. Aquest és el trist vestigi supervivent d’una tràgica història de vida i mort; la d’un jove calderí víctima del feixisme francès, deportat i mort a Djelfa, un camp de concentració situat en un lloc remot del desert del Sàhara algerià. 

Joaquim Picañol Xalabarder (1921-1941) tenia disset anys quan, arran de la derrota militar del bàndol republicà en acabar la Guerra Civil Espanyola, va veure’s abocat a l’exili familiar, forçat per por a unes represàlies franquistes que foren segures a casa de comunistes combatents. El pare, Antoni Picañol Domingo (1895-1946), va tenir un destacat pes polític i cultural a finals dels anys 30, membre del PSUC i regidor de l’Ajuntament de Caldes de Montbui durant el conflicte bèl·lic a Espanya. La mare, Rosa Xalabarder Palanca (1893-1971), més coneguda com la Morena, va ser una dona avançada als seus temps, l’única que aleshores publicava (i signava) escrits a la revista Farell, defensant les seves conviccions polítiques republicanes, comunistes i feministes. 

Davant la imminent irrupció dels nacionals a Caldes, en Joaquim va iniciar el seu periple arran de la fugida familiar a França. Amb ell hi anaven l’avi, la mare i les dues germanes; mentre el pare ho va fer dies més tard, poc abans de l’entrada dels vencedors a la vila termal. L’aturada a Figueres, però, va significar un punt d’inflexió en les seves vides; ciutat neuràlgica en l’organització de refugiats catalans i espanyols, va esdevenir l’últim punt abans de la definitiva separació d’en Joaquim de la resta de la família, la qual, d’altra banda, l’exili els va mantenir lluny de casa per sempre més.  

Segons Marta Barceló i Lupe Prades, autores del llibre ‘Mort i oblit a Djelfa. Exili de Joaquim Picañol Xalabarder i família’, aquest va ser un moment cabdal en el fatídic destí del jove calderí. “No sabem per què el van separar o bé va decidir separar-se de la família i emprendre sol el seu camí” expliquen ambdues calderines. En aquell precipitat context geopolític, a França se separava els homes en edat miliar de la resta del nucli familiar “i en Joaquim (encara menor d’edat) va preferir anar pel seu compte, sospitem que per a ser útil en el partit comunista que s’estava organitzant, i no anar a remolc de la mare i les germanes”, apunten les autores. 

Van passar dos mesos fins que en Joaquim, el pare i la resta de la família no van poder establir contacte per correspondència. L’Antoni va sobreviure a 9 mesos en camps de concentració (primer a Argelers, i després a Bram), fins a aconseguir l’alliberament i l’anhelat reagrupament familiar, l’any 1940, a Montclar (al sud de França). 

Malauradament per a en Joaquim, el jove calderí no va tenir el mateix destí, i l’únic membre disgregat de la família es va veure resignat a mal viure en terra estranya, primer com a refugiat i més tard com a ‘persona indesitjable’, en una llarga seqüència de sis camps de concentració durant dos anys i escaig. “En un moment donat, en Joaquim deixa de ser considerat un simple refugiat civil per ser titllat de ‘propagandista perillós, individu poc franc i personatge dubtós’, pel que va ser enviat a camps de concentració de càstig fins a la seva deportació a Algèria”, continua Prades. Si bé és cert que no es coneix el fet puntual que justifiqui “aquest canvi d’etiqueta” apunta Barceló, les fonts documentals i l’únic testimoni que recorda la infància d’en Joaquim el descriuen com a un jove “segur d’ell mateix, molt actiu i compromès amb uns ideals fortament marcats per la ‘flamarada’”, continua Barceló. I és que la combinació d’una personalitat amb tendència a destacar i el context efervescent d’una resistència comunista organitzada en certs camps de concentració va propiciar “una possible actitud desafiant”, sospiten les autores, que afavorís la deportació de Picañol, així com la de milers d’altres indesitjables considerats perillosos: “En la mesura que els nazis alemanys van anar dominant les terres franceses i custodiant el control polític de la zona, la tendència habitual va ser la d’escombrar tota aquella gent, treure-se’ls de sobre deportant-nos en colònies franceses, com va ser el cas d’en Joaquim, a Djelfa” explica Barceló. En mig del desert, amb condicions extremes, càstigs i maltractaments continuats, el jove calderí va perdre l’esperança de tornar amb els seus, i morí, finalment, infectat de tifus a l’edat de dinou anys. 

 

EL DESCOBRIMENT D’UN RELAT DESCONEGUT I INESPERAT                    

El juny del 2019, l’Arxiu Històric Municipal va rebre un correu electrònic de Tomàs Andújar, periodista de l’Agència EFE, que demanava poder contactar amb un familiar de la persona de la qual no estava del tot clar el seu cognom. Inicialment, es buscava algú amb els cognoms Picauol Chalaverde, tal com figura una làpida en el cementiri religiós de Djelfa. “Amb l’Esther, la directora de l’Arxiu, ens coneixem d’anteriors projectes i ens va preguntar si en sabíem alguna cosa” explica Marta Barceló, filòloga i exprofessora de l’INS Manolo Hugué. “De seguida vam identificar a la persona” continua Lupe Prades, historiadora i també exprofessora del mateix institut, qui aclareix que “el nom d’en Joaquim figura en el llistat de persones que recull el llibre de la Guerra Civil a Caldes”. 

En aquest punt, ambdues autores van començar a estirar el fil entre múltiples fonts documentals i, sobretot, cercant possibles familiars descendents. “Només descobrint quatre detalls d’en Joaquim vam intuir una història molt crua i ens preguntàvem com era possible que ningú n’hagués sabut res fins ara: un noi de disset anys que fuig de Caldes i al cap de dos anys apareix mort de tifus en un camp de concentració, a 300 quilòmetres d’Alger?” es pregunta Prades, tot remarcant: “És una història que t’atrapa, i de seguida ens vam adonar que ho havíem d’ explicar”. 

Com si es tractés d’un joc trencaclosques, ambdues calderines van iniciar la cerca centrant-se en la vida d’en Joaquim i “intentant reconstruir el seu periple al llarg d’aquests dos anys d’exili”, explica Prades, “però a l’instant també van anar sortint les persones del seu entorn familiar, el qual ha estat imprescindible de recuperar per la història que amaguen ells mateixos, així com per entendre el rerefons del periple d’en Joaquim”, afegeix Barceló.

Temps més tard, arribaren les primeres notícies de l’existència i localització de familiars descendents: els més llunyans entre Caldes, Granollers i Barcelona, i els més directes en diverses regions de França. “Trobar a familiars va ser apassionant! Tots ells ens van facilitar dades i alguns documents que conservaven” diu Barceló. No obstant això, cap familiar directe coneixia la veritable història de la família Picañol Xalabarder, fins i tot un dels nebots va expressar tenir la sensació d’haver nascut “com un bolet; d’haver aparegut de cop i volta a França, sense tenir-ne arrels ni cap coixí familiar”, explica Barceló. I és que, davant del desconeixement del dolor i patiment viscut en generacions anteriors, Joaquim Garrido, nebot de Joaquim Picañol, va sentir-se alleugerit i agraït a les dues calderines que van posar llum d’entre tanta foscor: “Quan eren petits, els nebots d’en Joaquim feien preguntes a la seva mare i a l’àvia Rosa, però elles no en deien res. Imagino que quan vius unes circumstàncies tan doloroses, necessites tallar de soca-rel i que allò no continuï fent-te mal” sospita Barceló. Però “els descendents necessiten saber la veritat” sentencia Prades. De fet, en la trobada que van celebrar a Caldes de Montbui arran de la investigació, on van conèixer-se per primera vegada amb cosins segons i van poder visitar la casa on va residir la família Picañol, “en Joaquim Garrido ens va confessar que ara se sent diferent. Conèixer la història de la seva família l’ha fet canviar, i és natural, perquè saber tot el que t’ha precedit et permet entendre amb més detall el present i, fins i tot, la teva manera de ser” considera Barceló. 

I és que tot plegat no només afecta els familiars més directes, sinó que irremeiablement també es fa extensiu a la població de Caldes, i a la de més enllà: “Aquesta és una petita història que ens ajuda a entendre la gran història, la que hem llegit en els llibres de text o ens han explicat els mestres a l’escola. En Joaquim i en Leopold, ambdós nebots francesos d’en Joaquim Picañol, estan patint en carn pròpia el que va significar la derrota de les tropes democràtiques i republicanes, però com a societat és evident que encara ho estem patint tots i totes”, reflexiona Prades.

 

UN DEURE MORAL CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA CRUESA DEL FEIXISME                                                                    

A mesura que les dues autores avançaven en la investigació, anava creixent el ple convenciment que tot aquell material havia d’estar a disposició de qui ho volgués consultar: “La història ens va remoure de tal manera que vam adquirir el ferm compromís de fer-ho públic, que la gent de Caldes ho sabés. Però mai ens vam imaginar de publicar un llibre, sinó que potser quedés recollit a l’Arxiu Històric”, explica Barceló. 

Amb el llibre pràcticament acabat, ambdues autores van recórrer a Thermalia i, de la mà de la regidoria de Patrimoni i Memòria Local, la resposta del consistori va ser imminent: “De seguida vam veure que el llibre era fascinant, mereixia ser editat i recreat en una exposició al Museu Thermalia” apunta Carme Germà, regidora de Memòria Local, qui recorda com la història de la família Picañol Xalabarder “ens va atrapar a totes des d’un primer moment”. De fet, continua Germà, “era impossible disposar de tot aquell material i no publicar-lo”. 

El llibre ‘Mort i oblit a Djelfa. L’exili de Joaquim Picañol Xalabarder i família’ de Marta Barceló i Lupe Prades, editat per l’Ajuntament de Caldes de Montbui, està a la venda al Museu Thermalia i a llibreries del municipi. En paral·lel, la història pot visitar-se al Thermalia fins al 7 de gener del 2024: “Moltes vegades comencem per l’exposició i després en fem el catàleg, però aquest cas ha estat al contrari. Vam aprofitar la cronologia que apareix en el llibre per emmarcar la història d’en Joaquim i la seva família a través d’un eix cronològic que s’estén des del casament d’Antoni Picañol i Rosa Xalabarder fins a l’actualitat arran de l’edició del llibre”, explica Anna Monleón, directora del Museu Thermalia. A més, “hem intentat alternar el material que explica què passava a Caldes amb el que estava succeint a Europa, i així poder-hi situar els diferents membres de la família” continua Monleón. Segons Marta Barceló i Lupe Prades, l’exposició al Thermalia ha resultat “un molt bon complement” del llibre per explicar de manera gràfica una història plena de dates clau, diferents personatges i ubicacions: “L’exposició fa més visible aquesta història. Creiem que està molt ben plantejada i estem molt contentes que s’hagi dut a terme” apunta Barceló amb l’aprovació de Prades, qui recorda que, com autores del llibre, oferiran un parell de visites guiades: el 18 novembre, a les 17 hores, i el 16 de desembre, a les 12 hores.

 

EL FERM COMPROMÍS EN LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

L’edició del llibre i l’exposició sobre la família Picañol Xalabarder és un pas més en el seguit d’actuacions envers els seus protagonistes a Caldes de Montbui. Gràcies a la investigació, s’ha pogut reconstruir una petita part de la memòria calderina que, d’altra manera, hauria quedat en l’oblit i, en el marc del compromís del consistori per a la recuperació de la memòria local, “res ens agradaria més que tornar a Joaquim Picañol a Caldes, però actualment estan trencades les relacions diplomàtiques amb Algèria. Per tant, no serà fàcil aconseguir-ho”, explica Germà. Tanmateix, “nosaltres aportarem tot el nostre recolzament per tal que s’acabi complint; crec que seria la cloenda ideal a aquesta investigació”. 

Joaquim Picañol és el catorzè calderí deportat víctima del feixisme que el municipi ha identificat recentment, arran de la tasca de recuperació de la memòria local i la ferma aposta des de la regidoria de Patrimoni i Memòria Local; “una regidoria de recorregut, però pionera en molts dels projectes que s’estan duent a terme, com l’estudi de l’expoli d’entitats i persones a títol personal”, fa constar Monleón. En aquest sentit, “també estem treballant en la creació d’una Oficina de Memòria Democràtica on puguem compartir tot el material de què disposem. De fet, ja venen moltes persones demanant-nos informació”, revela Germà. 

En paral·lel, la investigació de Barceló i Prades també ha donat llum a un personatge clau en la lluita calderina per a l’alçament dels valors democràtics i republicans: “Des de la regidoria de Feminismes se’ns va demanar equilibrar el nom de dones amb el d’homes en els espais públics” explica Germà. I en l’afany de recuperar noms de dones calderines oblidades, invisibilitzades per a una història marcadament patriarcal, “la figura de la Rosa ens ha estat un gran descobriment!, i treballarem per atorgar a un carrer el nom de ‘La Morena’, tal com la coneixien al poble”, acaba la regidora de Patrimoni i Memòria Local.

 

IMATGES | Retrat de Joaquim Picañol (1939). A continuació, la làpida de Picañol al cementeri religiós de Djelfa. A sota, una de les autores de la investigació, Marta Barceló, en l’acte d’inauguració de l’exposició al Thermalia. > CEDIDES/J.SERRA 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss