Vaig escriure aquest poema, inspirat per l’alegria que vaig tenir, en poder-me retrobar amb els meus entranyables amics de la infantesa i joventut.
Vull versificar, quatre hores memorables,
de la trobada amb dos amics de la infantesa
que asseguts a taula després de sopar,
vàrem espargir en aquesta vesprada
uns records que estaven ben endreçats,
revivint junts amb les respectives parelles
uns temps ensordits de llarga durada, i que
vàrem airejar recordant les vivències aparcades.
Són uns anys com feixos de llenya ben apilada
marcats per una edat innocent i llunyana,
com un plec de papers que s’haguessin guardat
dintre una capsa, en una calaixera pollada.
Amb els ulls a un passat, sense mirar l’endemà,
on el pas dels anys ha deixat un pòsit entranyable.
Ara, som com els arbres adults del jardí de la vida
que anem perdent les fulles quan bufa el vent
i tot removent la fullaraca de l’abundor del temps
trobem aquells adéus que ens han fet plorar,
tot compartint-los junts en aquesta vesprada
damunt de la taula en acabar el sopar.
Com si es tractés d’una paret de pedra seca
que còdol a còdol, hem anat amuntegant,
són els records vius que encara ens queden
i que per molts anys, ens els puguem
anar explicant.
*El poeta de Sentmenat