Marc Rifé

Marc Rifé: “En el parkour t’has de superar a tu mateix”

El calderí practica aquest estil des de ben petit i, actualment, és un dels millors especialistes catalans en la disciplina

IMATGE | Marc Rifé, en les instal·lacions per a la pràctica de la cal·listènia en el parc del Bugarai, fent una demostració de parkour. > a. san andrés 

 

– Com t’inicies en la pràctica del parkour?
De petit feia gimnàstica artística. Era molt mogut i els meus pares volien que fes algun esport i no sabien ben bé on portar-me, ja que el futbol no em cridava gaire. Amb set anys, un amic de l’escola es va apuntar a un gimnàs de Sant Feliu. Allà va començar tot. Van veure que tenia aptituds i vaig començar a competir. Vaig estar dos anys, fitxant després pel CN Granollers, que té una secció molt potent. Ho vaig compartir amb el CAR de Sant Cugat, on van oferir-me internar-me allà, però era un nen molt introvertit i vergonyós i no m’agradava que em posessin tanta pressió. Al CAR els entrenaments amb el mètode rus a la Fuixarda de Barcelona eren mètodes molt bèsties i vaig arribar al punt de repudiar-ho tot i em va deixar d’agradar. Volia anar a la meva, ja que en les competicions era molta pressió i qualsevol errada era un drama. Al final, als 13 anys ho vaig deixar a nivell competitiu. Vaig passar a no fer gairebé res d’esport, però sense saber-ho em vaig iniciar al parkour, fent salts per tot arreu.

– Què és el parkour?
Feia parkour abans de crear-se la disciplina com a tal. Va néixer a França amb David Belle i Sébastien Foucan, els Yamakasi, un grup que va crear aquesta disciplina. És una filosofia i una manera d’enfrontar-se a la vida amb esport: hi ha un obstacle i l’he de superar. S’ha de buscar la manera alternativa de fer-ho de forma més eficient. No t’has de quedar pensant que no pots, has de buscar la manera més ràpida i eficient possible.

– Després de la gimnàstica, vas trobar la llibertat.
Dues persones faran el mateix moviment i no serà igual en els dos. En la gimnàstica s’ha de fer tot igual i perfecte. Al parkour tot i que no sigui de manual, pot ser més maco. Ara la Federació Internacional de Gimnàstica ha vist el filó del parkour i ha intentat normalitzar-lo i ja hi ha un mundial on està tot marcat. Els atletes estan molt dividits perquè hi ha qui creu que es perd l’essència d’un esport lliure i qui veu bé que es regularitzi. És molt personal de cadascú.

– Quina és la realitat d’aquest estil al nostre país?
Sembla que ha guanyat popularitat. A Madrid i Galícia hi ha molts grups, al sud d’Espanya també i a Barcelona no conec gaire quina és la realitat, però està creixent bastant.

– Aquest és un esport eminentment urbà…
El parkour en si mateix, és urbà. S’entrena al carrer, tot i que algú pot fer-ho a la muntanya, per posar-ho en pràctica després a l’asfalt. El millor del parkour és que es tracta d’una comunitat molt oberta i social. Si vas a un lloc on hi ha gent entrenant, pots anar a preguntar i t’ensenyaran i t’explicaran com fer els trucs. No hi ha un recel vers als que són bons per no avançar. És molt solidari en aquest sentit.

– Com s’aprèn el parkour?
És una mica autodidacta. No hi ha una ruta fixa que et marqui per on has de començar a aprendre. Vas fent. El parkour no és anar un edifici de 15 plantes i saltar d’un terrat a un altre. Pot ser pujar una vorera o fer equilibri, saltar un mur… cadascú ha d’estar al seu nivell, competir contra ell mateix. A qui has de superar és a tu mateix, no és una competició contra un altre.

– Potser estem acostumats a veure a la gent fer coses massa bèsties a YouTube.
Exacte! El que es veu és el súmmum i el més espectacular. No es veu el més bàsic com pujar o saltar en una vorera. Això no surt perquè no ven. La gent es pensa que fer parkour implica un alt nivell de risc i de dificultat. Potser sí, però només quan portes molts anys i saps fer-ho. Quan comences ningú et farà saltar d’un edifici a un altre.

– I en el teu cas, quina és la cosa més bèstia que has fet?
Ara ja tinc una edat -39 anys- i em penso les coses dues vegades, ja que he de treballar i no puc lesionar-me. Al gimnàs he fet triples mortals endarrere, endavant o dobles salts. Coses molt tècniques. Al carrer, en canvi, no ho sabria dir.

– Què t’aporta física i mentalment aquest esport?
Físicament, pot ser un dels esports més complets que hi ha. Implica moviment de tots els músculs del cos en infinitat de moviments i tècniques. És un treball en progressió. Mentalment, t’ajuda a superar els teus límits, amb insistència. Seguretat i confiança en tu mateix. Jo mateix tenia molta por quan feia gimnàstica i després he fet coses més bèsties. Et serveix per a enfrontar-te a les teves pors i superar-les i veure coses que no són possibles, realment pots fer-les. Moltes vegades et limita la ment en coses que sé que físicament puc fer-les.

– I ara entrenes en un gimnàs de Crossfit, oi?
Faig servir instal·lacions fetes per a un altre esport. El parkourista s’ha d’adaptar al medi. Al final pots trobar una zona en qualsevol lloc. És qüestió d’imaginació i mentalment veure que pots fer i treure el suc d’un lloc.

– Quines facilitats ofereix Caldes per a practicar parkour?
No hi ha zones on pots treure’n molt de suc. Hi ha diferents espais on fas una cosa o una altra, però no et pots focalitzar en un lloc concret. Realment, fer un parc de parkour no té gaire dificultat, en una tarda amb un paleta ho tens fet. En un espai petit pots tenir un parc de joc impressionant, no cal una gran infraestructura.

– Què hauria de fer la gent per a iniciar-se a Caldes de Montbui?
Es poden posar en contacte amb mi a Instagram (@nyaralotep) i podem quedar un dia per ensenyar la manera de fer-ho. Hi ha molta gent reticent i els animo a provar-ho! Potser si hi hagués més gent interessada, es podria parlar amb l’Ajuntament per a tenir un espai, com ja es va fer amb l’skate park. Això podria ser una zona de referència, ja que ni a Barcelona hi ha espais específics al carrer.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss