Record d’una lletra dibuixada
- 08/11/2022
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 1
> Santi Torruella A.
Un dia una antiga companya historiadora, em va plantejar una qüestió memorística. Era el fet, de rememorar el moment exacte que vàrem començar aprendre agafar el llapis per dibuixar i sobretot, per escriure. Parteixo d’aquest punt, tan llunyà i alhora entranyable, tendra i afectuós. Situar-me a l’inici de la primerenca línia de quan es va configurar la peculiaritat d’una lletra, s’esdevenia tan difós que veia aquesta imatge abstracta; era talment com comprendre de sobte, una obra d’art contemporània on només estan presents uns colors i unes formes dispars. O bé, d’escoltar una orquestra assagant una obra musical atonal.
Així ho rememoràvem al voltant d’un cafè i comentant el llarg camí de l’aprenentatge de l’escriptura i d’aquella primera etapa bàsica on la innocència, la curiositat i la intuïció, ens imbuïen només a dibuixar per mitjà de pals irregulars, corbes i rectes, a dins d’una quadrícula que les acabarem anomenant: vocals i consonants.
Però això, no ho era tot i no era tan senzill. Doncs, de bon començament ens presentaren un conte on les lletres, eren les úniques protagonistes expressives amb cara i ulls. Ambdós, ens vàrem qüestionar de, ¿com es va esdevenir la progressió ascendent de l’aprenentatge fins a construir una frase que fins al moment, només havíem escoltat i pronunciat, només sentint el fet de fimbrejar de la veu? I també, ¿quan va ser el precís instant, que ens adonàrem de la importància que contenia una frase concreta i la qual, es va configurar en un text que sovint era dictat en veu alta o bé copiat d’un llibre? A més i en paral·lel, ¿quina hora va ser que ens van fer imprescindibles les respectives pauses i posant les corresponents comes, per tal de respirar i també d’acabar la frase en qüestió i usant un punt i a part, segons el ritme i sentit del text? I junt amb això, també vàrem descobrir els guions i punts suspensius de rigor per suggerir…
En definitiva, ens vam adaptar a les normes d’ortografia i on s’exercitava per mitjà d’una redacció encabida en un foli. I llavors, ens adonàrem que una vegada presentat i retornat el foli en qüestió i amb la posterior correcció del mentor; que cometíem faltes ortogràfiques i les quals, s’havien d’esmenar resseguint línies o bé elaborant un altre text. Arran d’això, encara recordàvem quan antigament i en algun diari, les faltes ortogràfiques detectades les van anomenar: fe d’errades. Certament, vàrem anar massa enllà d’esmentar només les primeres lletres i frases d’alguns vells quaderns, que de segur, van reconèixer tan vitals per aprendre a comunicar-nos i que amb el pas dels anys, es van mal conservar i engroguir a les golfes.
Reconeguérem, doncs, unes primerenques vivències que per tan òbvies i assumides; se’ns van anar encavalcant de forma lenta i reiterada, en el magatzem de la memòria. Amb tot plegat, vam assenyalar la transcendència de les paraules ja integrades en la quotidianitat, per tal de vocalitzar allò que sentim posant l’incís en el to i l’èmfasi adequat per cada circumstància. I és des d’aquesta premissa i en resum, que les lletres ens han forjat el llenguatge i ens fan copsar l’atenció també, a través de la lectura d’una història que agafa cos per mitjà d’unes vivències i que potser, a voltes, s’esdevindran simples i d’altres complicades.
Totes elles, de segur que ens han influït i ens continuen modelant en definitiva, la manera de ser i d’actuar. I és ara, amb l’esforç corresponent quan rellegim aquesta vivència que per tan minsa, queda reforçada i afinada; talment com la mina d’aquell vell llapis desgastat i que el seu dia, es va extraviar en algun racó de la vella escola.
En acabat de tastar l’últim glop de cafè, ens va quedar just en el tinter de la memòria, un fet que ens ha quedat oblidat i en certa manera, massa ancorat en el temps: l’impacte sentimental i emocional, que va representar el fet de posseir justament, aquell llapis que per l’ús reiterat de dibuixar ens va transformar arran d’elaborar una primera lletra, que ja mai més, seria l’última.
