Després de llegir-me el llibre “Cartes a Lucilio” de Sèneca. Veig interessant en un dels últims capítols on el filòsof parla de com enfocar o predisposar-se amb la qüestió de la literatura i l’escriptura. Diu en el capítol vuitanta-quatre, que amb la lectura hem d’imitar a les abelles, les quals, escullen les flors més apropiades per elaborar així la mel.
Només amb aquest paratge on Sèneca s’esplaia en el seu sentit; d’equiparar el valor que posseeix la mateixa natura, per bé de crear un text literari amb totes les vicissituds i conseqüències finals que comporta el fet de llençar un missatge per mitjà de l’escriptura.
El valor que tenen encara les missives que feia arribar a Lucilio el seu col·lega i amic fa molts segles enrere. És la de comprovar la validesa que tenia en aquella època, el fet d’escriure i el sentit que prenia.
El mateix Sèneca corroborava que; ni hem d’escriure tan sols, ni solament hem de llegir. Doncs la primera -la d’escriure-, ens dissipa i ens esgota les forces -parla de composició-. I l’altra, -la de llegir-, ens he dissolt i enerva.
D’aquesta manera, torna a vincular Sèneca a la natura i la seva efectivitat, involucrant en aquest insecte tan laboriós com ho és l’abella i de la que diu; cadascuna d’elles va rondant cap a un cantó i un altre, per bé de cercar aquella flor més apropiada per extraure’n la mel i que després dipositen i emmagatzemen en els panels, tot el que han recollit. Seria, doncs, convenient d’assumir de la creació literària, talment com si es tractés d’un nèctar.
