Els grups polítics municipals solen estar formats per persones corrents que acaben dedicant part del seu temps lliure al servei del poble i, per tant, de la seva gent. De fet, el contacte amb tota aquesta gent (i les seves preocupacions) és el que omple de sentit la política “de poble”.
Des de fa temps, rebem molts comentaris que demostren una desafecció important amb els partits que haurien de representar l’independentisme. Podríem posar molts exemples del perquè s’ha arribat a aquest punt: Taules de diàleg sense diàleg, cessió de competències d’autogovern, pressupostos estatals aprovats que no milloren el dèficit, infraestructures pressupostades que no es realitzen, milers de persones perseguides judicialment, espionatge, …, i retrets, travetes, i punyalades entre els partits que configuren MAJORIA ABSOLUTA al Parlament (enlloc de remar tots a la una). I el que queda és la gestió de les engrunes i les cadires. El resultat és obvi: la gent n’està farta perquè se sent enganyada.
Però ull! Això no vol dir que el moviment independentista s’hagi desinflat! Les persones independentistes no deixen de ser-ho d’un dia per l’altre com qui es canvia la camisa. Per tant, no infravalorem la nostra força.
Des del petit racó que representa la nostra agrupació municipal, allunyada de cadires o interessos globals, hem transmès en varies ocasions a les executives superiors de Junts la nostra preocupació per aquesta deriva autonomista del Govern, com també la desafecció que veiem al carrer. I, evidentment, entenem que una associació com l’ANC etzibi aquesta frase en l’argumentari de la manifestació convocada l’11S: S’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil organitzada podran assolir la independència.
I nosaltres sí que hi serem. Les persones de carrer hem de tornar a demostrar que estem per sobre dels partits i que aquests es deuen als seus votants. El missatge es ben clar: “Tornem-hi per vèncer: Independència!”. Com a societat civil organitzada, hem demostrat en diverses ocasions que només la nostra tossuderia i perseverança ens acostarà a la llibertat del nostre país.
Per tant, no, no és un 11 de Setembre més.
