El fet de guarir de la música. Em causa una tendra emoció alhora que comprovo com la cantant Núria Feliu junt amb pianista Tete Montoliu van gravar una sèrie d’estàndards de la música a la meitat de la dècada dels anys seixanta. Justament, em causa impressió pel fet d’escoltar en el present, com destil·len una peculiar frescor que se’m fa inusual. En cada reguitzell de cançons traduïdes i interpretades, fa fimbrar amb una creixent sensibilitat i emfatitzant amb la vocalització la llengua catalana. Certament, el temps no passa en va, ja que han transcorregut només que cinquanta-set anys quan ambdós, potser van escollir les cançons, al voltant d’un piano de cua.
Mai és tard, de rememorar la jove cantant que va ser Núria Feliu que visqué aquella dècada daurada i vibrant, on la música es revalidava com una font farcida de missatges alliberadors. I com per mitjà de la cadència musical d’uns estàndards originalment en llengua anglesa, van ser cantats en l’idioma català en uns anys que en aquest aspecte, esdevenien força intricats. Així doncs, com a tall d’exemple, apropar-se el clàssic tema “Moon river” dona molt que rumiar amb el fet, que la música a voltes, ens pot guarir del dolor i més per causa del traspàs d’una persona molt estimada.
En el final del camí hi ha la música en majúscules i la qual, ens requereix fer transcendir unes cançons que segueixen el seu curs com un riu on la lluna s’ha adormit; ens colpeixen el cor a l’instant quan descobrim aquella primerenca subtil tendresa, que prové de la ressonància de la veu de la Núria Feliu. En memòria.