En un tres i no res, tornem a ser al setembre. L’estiu ha passat volant, les vacances han acabat i hem deixat enrere els dies de platja. Les coses tornen a agafar la forma que tenien abans: la feina, els estudis, les mateixes rutines, els caps de setmana, les preocupacions del dia a dia… Però en el fons sabem que les coses no van bé; de fet, ja fa uns quants anys que tot no acaba de rutllar correctament. No han estat la pandèmia i el confinament els causants que aquesta situació fos insostenible, però les notícies són favorables i no hi hauria motius per caure en el pessimisme: malgrat la cinquena onada, s’està recuperant el consum, el nombre d’ingressats en els hospitals és molt menor al principi de la pandèmia, la vacunació a molts països ha demostrat la seva eficàcia a un ritme ràpid. Llavors, per quin motiu hauríem d’estar preocupats? Estem lluny del principi del confinament, però poc se’n parla de l’altra pandèmia que era ben present a casa nostra des de fa molts anys. Una pandèmia que la crisi econòmica i social ha tret a relluir i cada vegada és més evident. Estem parlant dels problemes de salut mental de bona part de la població i que especialment castiguen les generacions més joves i vulnerables.
Encara que els mitjans de comunicació facin les maniobres pertinents per no posar el focus d’atenció en l’increment preocupant de l’exclusió social i de les diferències cada vegada més latents en la nostra societat, la pandèmia ha estat un adob boníssim per sembrar l’ansietat i les manques de perspectives vitals en gran part de la població. No és estrany que el suïcidi hagi superat els accidents de trànsit com a causa de mort no natural en els joves i que Espanya sigui el país de la Unió Europea on es consumeixen més ansiolítics. Nosaltres ho tenim molt clar: defensem el dret que cadascú pugui triar viure la seva pròpia vida. I, de vegades, les coses més bàsiques com el dret a viure sense por a ser explotat o a caure en la pobresa són les més elementals i revolucionàries. No mirem cap a una altra banda ni invisibilitzem la realitat social, que prou colpidora és de per si. Només polítiques realistes per posar la vida al centre poden canviar la situació.
