
Elisabet Claveria: “Quan vaig descobrir que jo era una bessona solitària vaig sentir que em calia escriure sobre aquesta realitat”
- 02/02/2021
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Cultura
- 2
> Mireia Clapers
Claveria és enginyera agrícola de professió i actualment és responsable de serveis tècnics de l’IRTA Torre Marimon
IMATGE | Elisabet Claveira, l’autora de ‘La Bessona Solitària’ des de la Torre Marimon, de Caldes.> CEDIDA
-Després de 30 anys dedicats al camp de la investigació, quins projectes desenvolupes des de l’IRTA Torre Marimon?
S’ha de tenir en compte que el centre de Torre Marimon és peculiar respecte a altres centres de l’IRTA. Hi ha una part de la finca destinada a activitat lligada amb la investigació, una part que és una finca rústica tradicional i una part destinada a l’ús públic. La meva tasca és gestionar, coordinar i donar servei a les necessitats de cada activitat. Un dels nostres principals objectius és mantenir la finca de la manera més sostenible aplicant tota la tecnologia i recursos que estiguin al nostre abast. Som molt conscients que Torre Marimon és un referent per al municipi i volem que ho continuï sent.
– Ja has publicat alguns relats i guanyat premis, l’afició de l’escriptura sempre t’ha acompanyat?
Sempre és molt de temps, però recordo que des de molt joveneta escrivia reflexions i moltes pàgines que eren fugides, sense cap vocació literària. Aquesta vocació literària va néixer quan amb quaranta anys em vaig apuntar per primer cop a un taller d’escriptura creativa. La meva primera professora la Raquel Picolo, em va ensenyar a escriure sense por i em vaig adonar que volia escriure i volia que em llegissin.
– Què és el que t’ha portat a escriure i publicar aquest primer llibre?
Quan vaig descobrir que jo era una bessona solitària vaig sentir que em calia escriure sobre aquesta realitat. De cop entenia moltes coses i vaig escriure molts relats i contes, que és el format en el qual em trobo més còmode. Però un relat no m’abastava, necessitava més extensió per explicar-me, necessitava més personatges, necessitava espai i me’l vaig donar. Quan vaig tenir acabada la primera versió, vaig veure clar que la volia publicar per dos motius: un per tancar el procés d’escriptura, arrodonir l’obra literària amb tot el que comporta, i el segon perquè era la novel·la que a mi m’hagués agradat llegir quan vaig descobrir que era bessona solitària.
– Tot i que “La Bessona solitària” és una novel·la de ficció, està basada en una experiència real, com vas afrontar el procés d’escriptura?
Va ser un procés molt lent i per això va ser molt terapèutic. Parlant amb Carmen Cortes, un dels terapeutes que han escrit l’epíleg, el fet d’haver-me connectat tan intensament i tan sovint durant gairebé deu anys, amb la meva bessona m’ha permès donar-li un lloc a la meva vida.
– Has tingut molts entrebancs?
Quan un escriu a més a més, vull dir que no és la seva activitat principal, el pitjor és la manca de temps, poder trobar temps de qualitat per escriure. Els reptes que em vaig marcar tenen a veure amb la qualitat literària: fer un text entenedor, correcte, bell i que aporti alguna cosa al lector. Ara quan t’ho explico m’adono que més que reptes són desitjos i que intentar complir-los m’aporten un gaudi. Escriure és sobretot un acte lúdic.
– Durant tota la novel·la, la Martina, la seva protagonista, s’endinsa en el món dels somnis per mostrar-se al lector com sent i viu la Martina de veritat?
L’existència del món oníric no és per mostrar la Martina real, de fet la Martina real és la del món real i la del món oníric. És una novel·la de relacions i la relació més íntima que té la Martina es dóna en el món oníric amb la seva bessona. Elles dues van compartir un món propi i únic, en el que no els calien les paraules.
– En el llibre també hi trobem molta referència a les robes, teixits, cintes…tenen un significat especial, ja que apareix tant en la vida de la Martina com en els somnis, hi ha alguna simbologia?
És interessant la pregunta, m’explico: ara que ja he acabat la novel·la i en parlo amb els lectors, troben coses que hi són, però que no les vaig pensar conscientment. Escric molt des de la intuïció, sobretot en el procés inicial de crear. Necessitava un bosc en la mesura d’un espai no limitat, un espai embolcallador… les teles fan aquest efecte, ens embolcallem amb un fulard, amb una manta, amb un llençol i l’olor i el tacte de les robes ens duen a llocs coneguts des de la infantesa a un amant o l’àvia. Un bosc de teles és més versàtil que una fageda o una pineda de la qual el lector ja té un referent i jo volia donar-li alguna cosa nova on es pogués perdre. Les cintes que la Martina porta de tornada després de cada viatge sí que tenen a veure amb el color del món que visita i que està lligat a un objecte de cada capítol. El simbolisme de les cintes té a veure amb trenar una vida, totes les experiències formen part de nosaltres.
– El mar també és important, sobretot en la vida adulta de la Martina, per què s’hi troba com a casa en la seva immensitat?
La descoberta del mar coincideix amb un punt de gir en la vida de la Martina pel que fa a la relació amb la seva amiga Anna i amb el seu marit, i també apareix una nova emoció: el perdó. La Martina se sent com a “casa” perquè submergir-se en el mar és l’experiència més propera a la vida intrauterina, i és allà on ella s’hi troba bé i on no li manca res.
– La delicadesa amb què descrius la vida de la Martina i tot el que l’envolta fa molt especial aquest llibre, quins són els teus referents literaris?
Em costa triar… potser la Mercè Rodoreda i la Katherine Mansfield.
– La personalitat de la Martina ha estat marcada per l’enyor que sent per una absència desconeguda?
Sí, és el tret més important de la personalitat de la Martina, un enyor tendre, un sentiment de manca d’alguna cosa, de sentir-se incompleta.
– Què et va portar a crear el personatge de l’Anna com amiga de la Martina, que és amb qui té el vincle més profund?
Com he dit és una novel·la de relacions, l’Anna i la Martina tenen un vincle molt proper que quasi podria ser substitutiu del vincle amb la bessona, però no ho és. El grau d’intimitat de la Martina amb la seva bessona és més fort que qualsevol altre i era per això, per mostrar aquesta intensitat que vaig necessitar l’Anna. L’Anna també m’ha servit per parlar d’un altre tipus de relacions que m’interessen molt i que són les derivades de diferents les maternitats.
– També has patit la pèrdua d’una bessona. Poder escriure aquest llibre t’ha servit per tancar ferides?
El llibre m’ha servit per poder donar un lloc a la meva bessona i poder fer el dol, i de retruc per a entendre una mica més la meva vida.
– Aquest llibre s’ha publicat amb l’Editorial Índex Edita, dins la col·lecció Sense títol, ha estat un procés fàcil, o t’has trobat amb moltes dificultats?
Ha estat un procés intens. A la Pepi Bruguera li havia agradat molt, però quan l’Anna Leonart em va tornar el manuscrit ple d’anotacions vaig pensar que potser m’havia equivocat i que millor el deixava guardat en un calaix. Vaig llegir totes les anotacions amb calma, vaig valorar el que sí que podia canviar i el que no volia de cap de les maneres reescriure i m’hi vaig posar. El resultat ens va agradar a totes i l’Eva Bargalló va començar amb les correccions i després van venir els “flecos”: grandària de lletra, numeració, disseny de portada, que per cert em vaig estalviar un dinar al Palomares per “convèncer” al Jaume Bruguera de posar la llavor d’auró. Després de molta feina sento com si el llibre fos la criatura de tots els que hi han intervingut i els hi estic profundament agraïda.
– Actualment, estàs preparant una segona novel·la?
Tinc dos projectes en marxa. Un és una novel·la de ficció ambientada a la Torre Marimon i que se situa des dels anys seixanta fins que tanquen l’internat de l’escola. I l’altre són les memòries de la meva mare, que als anys seixanta quan tothom anava a l’estranger ella va fer el camí invers i va deixar una vida pròspera a Suïssa per instal·lar-se a La Sagrera, un barri obrer d’una Barcelona grisa i bruta.
– Com ha estat publicar el teu primer llibre en temps de pandèmia?
Doncs molt diferent que si l’hagués publicat en un altre moment. Però ha estat una decisió consensuada amb l’Editorial. Teníem el llibre i teníem les ganes de treure’l. Si les vies de comunicació han de ser unes altres doncs ens adaptarem, serem creatius i sobretot confiarem amb el boca-orella. Els lectors són la nostra millor publicitat. Personalment estic contenta d’haver-lo publicat en aquest moment, perquè de vegades fer coses normals com publicar un llibre ens dóna el miratge que encara hi ha alguna cosa normal a les nostres vides.