La meva mare, de 96 anys d’edat, va ingressar el 10 de desembre passat a la Residència de Santa Susana de Caldes de Montbui. Fins la primera desena del mes de gener, tot va funcionar d’una forma correcta. Però a partir d’aquesta data la cosa ja es va torçar, la companya d’habitació de la meva mare va caure en fase terminal amb les conseqüents molèsties (metges, infermeres, família, etc.) per a la meva mare, fins el dia final, en què van tenir la mare passant hores al menjador. Fins que no van tenir l’habitació desinfectada i polida no la van deixar anar a descansar al seu llit.
Però, heus aquí la nostra queixa; l’endemà li van portar una altra companya provinent de l’ala residencial que a les 24 hores també entrava en fase terminal. Com es pot comprendre la meva mare estava desesperada veient venir altra volta una fase de malestar com la que havia tingut abans d’ahir. Vam parlar inclús amb la directora de la residència perquè resolgués el problema i ens va dir que ho sentia molt, però que no tenien altre lloc ni per a la meva mare ni per a la persona que estava finint; així que vaig decidir treure la mare immediatament de la residència, ja que no vaig voler que patís altra volta un espectacle tan trist.
I ara ve la meva pregunta: és possible tanta despreocupació pels sentiments per part de les persones d’una institució, que aquesta no tingui un lloc on una persona pugui acabar els seus dies sense tenir persones alienes a la seva família?
