Caldes is Hell, descens musical a l’infern

La sisena edició del projecte de Ramon Solé torna a deixar petit el Cafè del Centre

IMATGE | El músic Ramon Solé i la seva banda ho van donar tot sobre l’escenari en la sisena edició de l’aplec Caldes is Hell. > A. SAN ANDRÉS

 

Que AC/DC ompli l’estadi olímpic de Montjuïc o U2 el Camp Nou no és cap novetat. Tampoc ho és que Ramon Solé ho faci en el local del Café del Centre Democràtic “d’aquest collons de poble”. En certa manera té més mèrit fer-ho amb cançons que només interessen a Caldes i que a algú de Palau o de Sant Feliu tant se li’n foten. AC/DC o U2 encara no ho han aconseguit, això.

El Caldes is Hell és l’aplec d’integristes calderins disposats a passar-s’ho bé durant una hora i mitja amb les iròniques i sarcàstiques cançons de Solé i la seva tropa.

No en va aquest integrisme es va poder comprovar a les portes del Cafè del Centre, on una hora abans la cua a Corredossos ja arribava gairebé fins a Sant Pere. Ni els organitzadors, amb el president Jaume Pieres fent de taquiller, s’ho esperaven. La tromba per entrar i agafar els millors llocs –i no quedar-se dret– va convertir-se en una petita lluita muda per gaudir del so que encara havia d’arribar.

Aviat, el cant a cappella del Pont de Can Rius iniciat per Víctor Velasco –Nancy Whiskey Band– al centre del cafè, va començar a revolucionar els assistents, que van abarrotar la sala i van exhaurir les entrades en un sol dia. L’ambient d’aquesta sisena edició va ser semblant a les altres cinc: era com viatjar a una taverna medieval amb gerres de cervesa movent-se de banda a banda, en un ambient familiar i d’amistat en què l’esma calderina ho envaïa tot.

Lluny de les mogudes existencials de Sabina o Serrat, els sons pop-rock, celta, folk i country acompanyaven lletres ben nostrades que feien un batibull reivindicatiu recordant els casos de Romeva i la Xènia. La col·laboració d’un públic entregat va anar in crescendo mentre avançaven les cançons i les cerveses seguien rodant, en un ambient cada vegada més semblant a l’infern.
Un total de cinc músics –acordió, baix, flauta, bateria, violí– van posar el toc rítmic al vespre, acompanyant la veu de Solé, la veu cantant de tot el sarau, que va iniciar una pantomima juntament amb les actrius i actors del grup de teatre del Centre, començant una conversa a crits des del pis de dalt, per acabar cantant una al·legoria amb matisos de reggae i rap dedicada a la Festa Major.

Les corrandes van ser el punt àlgid de la festa infernal. Lletres enviades per calderins i musicades per la banda, en què l’autor d’Aquest collons de poble i altres cançons sobre Caldes de Montbui (2014) va escopir foc per la boca parlant de Can Carerac, de la festa que no entén ningú que no sigui de Caldes –Sant Antoni–, la Riera, l’últim eslògan de la vila –sí, la tenim calenta– o dels productes calderins fabricats a Palau com les Flors del Remei.

Solé també va interpretar per primera vegada alguns dels temes del seu segon treball de la sèrie, Més cançons sobre aquest collons de poble (2020), que van corejar alguns dels assistents més entusiastes. La festa, lluny de ser lineal, com qualsevol concert, va anar canviant de so a mesura que avançava, i va evolucionar cap al blues o el jazz, fins i tot amb algun toc de gòspel, això sí, molt calderí.

Però a l’infern la música també s’acaba i després de poc més d’una hora, la banda feia allò de marxar per la primera porta que van obrir. Ni dos minuts van durar –es pot suposar que no hi devia haver cervesa, allà dins– per tornar i fer el bis de rigor, amb “L’any que vindrà”, i allargar la festa mitja hora més, mentre la cervesa era acompanyada per entrepans i plats que els eixerits cambrers de la casa s’afanyaven a servir, tot sortejant la gentada que envaïa la sala i els espontanis que es movien per fer fotos i gravar vídeos de la vetllada.

“Va anar molt bé. La valoració és molt positiva, ja que es van vendre totes les entrades el mateix dia, va ser una cosa inesperada i fantàstica, teníem la responsabilitat d’estar a l’altura” va explicar Solé al Calderí. “La gent s’ho va passar molt bé, que és l’objectiu, i estem molt contents perquè les noves cançons van tenir molt bona acceptació, tot i que el disc nou va sortir el 21 de desembre” afegeix.

“Dins del que la gent espera d’un concert de format típic, sempre ha d’haver-hi una cosa diferent perquè cada any canviï. Amb ‘Matinades’ vam fer la primera col·laboració amb els actors del Centre i entre tot plegat aconsegueixes noves sorpreses i al·licients” conclou Solé, que promet tornar amb l’espectacle l’any que ve.

I és que Brian Johnson o Bono s’estirarien dels cabells veient el que dona de si una taverna amb el Caldes is Hell (Mick Jagger potser no tant, ja se sap, per allò de les satàniques majestats), un descens musical a l’infern perquè som l’hòstia, per bé o per mal, la gent de la Vila Termal.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss